Aquesta setmana, organitzat per Demòcrates de Catalunya, s’ha realitzat a l’auditori de la Plana de l’Om de Manresa un debat sobre la visió liberal de la independència de Catalunya. El liberalisme és una manera d’entendre la vida que es basa en el principi de no agressió. Els acords han de ser lliures i voluntaris, sense ombra d’engany ni de violència. Els principis en què es basa aquest pensament econòmic, social i polític són els següents. Primer, la defensa dels drets fonamentals i inalienables de l’ésser humà (el dret a la vida, a la llibertat, a la propietat privada i a la búsqueda de la felicitat). Segon, la defensa de l’economia de lliure mercat, això és, el lliure intercanvi de béns, serveis, persones, capital, tecnologia i coneixement. Tercer, i complementari de l’anterior, la limitació del poder coactiu de l’Estat i del govern. Si el mercat és l’àmbit que permet la cooperació i l’intercanvi voluntaris, l’Estat és la coacció institucional sistemàtica a l’exercici de la funció empresarial. Encara que, per cortesia o per influència del que és políticament correcte, s’intenta promoure el binomi público-privat i la cohabitació entre mercat i Estat, la veritat és que són termes força antitètics i que s’han portat molt malament al llarg de la història. L’expansió d’un significa la contracció de l’altre i viceversa. Quart, un sistema monetari que impedeixi la manipulació de la moneda i el crèdit per part del govern o del Banc Central. Històricament, el patró or ha estat el sistema que, mitjançant regles senzilles i automàtiques, ha proporcionat un marc d’estabilitat i previsibilitat que ha permès el creixement sostingut en un entorn de cooperació i divisió internacional del treball. L’últim vincle de la moneda, en aquest cas el dòlar, amb l’or es trenca el 15 d’agost de 1971. El president Nixon havia impulsat polítiques monetàries molt expansives i inflacionàries per finançar la guerra amb el Vietnam i, quan els països creditors amb Alemanya al capdavant, demanen la convertibilitat del dòlar en or, el president objecte de l’escàndol Watergate es veu obligat a incomplir els acords pactats. Des del 1971, els desordres monetaris i financers seguits de greus recessions econòmiques s’han multiplicat. Cinquè, impostos reduïts per finançar una despesa pública moderada, pressupostos públics equilibrats i control del deute públic. Acceptant la presència d’un Estat mínim i limitat, caldran impostos mínims i limitats per finançar el seu funcionament. I sisè, el principi de secessió i autodeterminació. D’aquí el provocador títol d’aquest article, en clau Torras i Bages. No per cap ànim de reduir l’ampli ventall de sensibilitats possibles, sinó pel reconeixement explícit del liberal dret a elegir i decidir en quina entitat política ens associem.
En paraules de Ludwig von Mises, un dels líders destacats de l’anomenada Escola Austríaca, “el dret d’autodeterminació, en relació al problema de pertinença a un determinat Estat, pel liberal suposa que tot territori, ja sigui un poble, província o conjunt de províncies on els seus habitants lliurement, en honest referèndum, es pronuncien per separar-se d’aquell Estat del que formen part, ja sigui per crear una entitat independent o per unir-se a una altra nació, pugui fer-ho lliurement. Aquesta és l’única via per evitar revolucions, pugnes intestines i guerres” (Liberalismo, pàg. 139). El dret de secessió és una conseqüència lògica de la llibertat d’elecció. De la mateixa manera que decidim comprar taronges o pomes, cursar batxillerat o cicles formatius, estudiar ADE o Dret, treballar en una empresa local o marxar a l’estranger, practicar una religió o una altra, casar-nos o quedar solters, hem de poder decidir a quin Estat ens adscrivim i el sistema de governança política corresponent del qual ens dotem. L’acceptació d’aquests principis però, no ens enganyem, és molt minoritària. En l’àmbit econòmic, només els economistes de l’Escola Austríaca els subscriuen (Ludwig von Mises, Friedrich Hayek, Jesús Huerta de Soto…). La gran majoria d’economistes i polítics, tant d’esquerres com de dretes, són intervencionistes. És a dir, defensen la intervenció activa de l’Estat a la societat. I donat que la secessió afebleix l’Estat, ja que l’aprima i li resta població i capacitat recaptatòria, la majoria de polítics i economistes, siguin keynesians o monetaristes, de dretes o d’esquerres, es mostren contraris al dret de secessió. Per últim, un darrer grup de teòrics, els anti-liberals o estatistes, comunistes o neomarxistes, tendeixen a no acceptar cap dels principis enumerats. Curiosament, la declaració dels Drets dels Pobles de Rússia (signada el 2 de novembre de 1917 per Lenin i Stalin) reconeixia el dret a la secessió i autodeterminació de les minories nacionals. Malauradament, però, aquesta declaració estava buida de tot contingut. Quan la RDA el 1953, o Hongria el 1956, o Txecoslovàquia el 1968 varen reivindicar una mica de llibertat i autogovern, la URSS va respondre amb una brutal repressió. Els tancs soviètics invadiren els carrers de Berlín Est, Budapest i Praga. I els ciutadans del Teló d’acer varen descobrir que no eren ciutadans amb drets, sinó súbdits del Leviatà. El futur no està escrit ni és un per venir. És un per fer que es va fent precisament amb les accions lliures, voluntàries i conscients dels ciutadans. I una d’aquestes accions, per arribar a ser allò que vulguem ser, la celebrarem el proper 1 d’octubre.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.