Cap a on anem o ens volen fer anar?

Els ajustaments per la crisi han provocat un gran atur i una baixada de salaris, però els preus no han caigut com es mostra en les últimes dades de la inflació. Caminem cap a un escenari d’estagflació, és a dir, estancament i inflació.

La incapacitat per sortir de la crisi en el nostre país està portant a un rècord mundial negatiu amb una de les taxes d’atur més alta dels països de la OCDE, generant misèria i, a més, agreujada per una corrupció indignant. La irresponsabilitat i mediocritat de tota la classe política espanyola ha aconseguit crear una casta parasitària de milers de polítics, sindicalistes i fundacions de partits polítics vivint dels pressupostos públics en un país on quasi un milió de beneficiaris cobren més d’una pensió. Així, es pot entendre la inviabilitat del sistema, ja que es compta amb menys de dos cotitzants per pagar cada pensió existent. És la crònica d’un frau on la crisi la paga qui no l’ha provocada i, per contra, certs sectors provocadors de la situació actual continuen acumulant encara més guanys. Per la gent de a peu, resulta inadmissible el fet de que cada dia apareguin un gran nombre de polítics corruptes que actuen amb total menyspreu cap al ciutadà sense importar-los les conseqüències de les seves actuacions. Tot el que podrien haver fet per millorar el benestar s’ha convertit en millorar les seves butxaques, ja que les idees creades eren absolutament penoses. S’han fet rescats bancaris per fer, abonaments públics de factures privades, s’han patit bombolles especulatives resoltes amb les pitjors retallades antisocials, hi ha hagut milions de pèrdues de llocs de treball… Tot això, ha contribuït a l’estancament econòmic a nivells històrics, cada cop amb un major desordre de desigualtats d’actuació, i en matèria financera, amb els bancs i caixes tancant dràsticament els crèdits socials.

La caiguda en el consum a Espanya es més que patent. Les perspectives de consum es deterioren per l’obligada reducció de l’endeutament de les famílies i la desfavorable taxa d’atur. A més, s’afegeixen les tensions inflacionistes i el probable enduriment de la política monetària del BCE. Aquesta combinació de major preu i càrrega financera, limita la capacitat de compra de les llars i endarrereix la recuperació de la seva despesa. Caldria considerar si un tipus d’interès més alt que els actuals podrien arribar a tenir efectes nefastos sobre la inversió, el creixement i l’ocupació o, si més no, reflexionar cap a on anem. Pensar i veure exemples com el de Japó, que porta 28 anys en crisis i amb un PIB de quatre bilions d’euros (quatre vegades del d’Espanya) continua creixent i tenint deflació, o sigui, els preus decauen lentament però no tenen atur. Per contra, des del govern, la deflació és un problema, però no ho és per a les empreses ni per a les famílies. Si degut això es proposen crear moneda, hi haurà inflació? Això faria que els preus es disparin a l’alça? Realment passarà? Tot això està per veure.

En el nou mil·lenni es pensava que la inflació seria baixa, no es veia cap raó per frenar l’expansió monetària i canviar els mals hàbits de gestió. Però la veritat, és que s’estava construint una bomba de destrucció massiva que ha anat acabant amb l’economia i que ens ha dut a la situació actual.

Per tant, ens podríem preguntar quin hauria de ser el nostre model econòmic del futur. Un model que torni al consum i més endeutament? Com es pensa reactivar l’economia per sortir de la crisi i reduir l’atur sense una política macroeconòmica concreta? Com és que els preus poden estar augmentant quan el consum està disminuint?

Per això, penso que tots tenim el dret i el deure de construir i reclamar un altre model socioeconòmic alternatiu amb noves formes d’estalvi i inversió.

Elisabeth Martínez Sànchez – Alumna de tercer curs dels estudis de Gestió d’Empreses de la FUB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.