Cal augmentar la despesa?

Espanya està a les portes d’entrar tècnicament en una nova recessió (2 trimestres consecutius amb creixement negatiu). La causa, ens diuen Paul Krugman i altres seguidors de Lord Keynes, el pare intel·lectual de l’intervencionisme de l’Estat, és la manca de despesa. Per tant, la solució sembla senzilla: cal gastar més i incrementar el consum i la despesa pública. És realment tan senzill? Em temo que no.

En primer lloc, no és un problema de quantitat de despesa (quant es gasta), sinó de qualitat de la despesa (en què es gasta). Tothom estarà d’acord en què el valor d’un quadre no augmenta necessàriament si li llencem un pot més de pintura, ni una composició musical millora si li afegim més notes a la babalà. Dela mateixa manera, incrementar la despesa en sectors econòmics sobredimensionats que no tenen futur és un greu error que empitjorarà els desajustos existents. La macroeconomia keynesiana, malauradament, tendeix a fixar-se només en agregats estadístics i oblida els desequilibris microeconòmics. No es tracta de gastar més en global, sinó de gastar més en algunes activitats particulars i menys en d’altres. Tant el consum privat com el públic van decréixer lleugerament el 2011 (-0,1% i -2,2%). No obstant, mentre el 2009 el consum privat es reduïa (-4,3%), en un intent de sanejar-se i reduir l’endeutament, el consum públic augmentava (+3,7%), conseqüència dels estímuls fiscals de Zapatero amb el Plan E. Activant una despesa pública municipal superior als 50.000 milions d’euros es volia impulsar l’activitat econòmica i reduir l’atur. Naturalment, només va servir per diferir i agreujar encara més els problemes latents, tot contribuint a augmentar el dèficit públic i fer esclatar posteriorment la crisi del deute públic sobirà. Genera riquesa i ocupació la construcció d’una mastodòntica passarel·la o un tercer pavelló esportiu a la ciutat de la Misteriosa Llum? A curt termini, i en termes de les persones o empreses directament involucrades en el projecte, segurament. A llarg termini, i en una perspectiva general, difícilment. Allà on el mercat mai hauria portat a terme unes obres estructuralment no rendibles és on es defensa precisament la intervenció de l’Estat. Com deia Keynes, el govern hauria de contractar treballadors i pagar-los la feina de fer forats a terra per, després, tornar-los a omplir (The General Theory, cap. X). Com exemple d’una de les boutades de l’economista britànic és acceptable, però com a política seriosa per reactivar l’economia és del tot inacceptable.

En segon lloc, la formació de capital ha caigut un 35% des del 2007. Això vol dir que els empresaris han deixat d’invertir una tercera part de la seva inversió anual. La severa contracció de 2009 s’explica per la gran caiguda de la inversió en maquinària (-23%) i construcció (-15%). I si la inversió empresarial es recupera en el 2010 (+5,2%) i 2011 (+1,5%), la construcció continua caient (-10% el 2010 i -8% el 2011). És un mal senyal? No necessàriament. Veníem d’una activitat constructora de vertigen en temps de les falses vaques grasses (800.000 vivendes anuals en el regne d’Espanya, més que la suma d’Alemanya, França i Regne Unit!). Necessàriament, la hipertròfia de la construcció s’havia de corregir, talment com es desinflama un òrgan emmalaltit del cos. De nou, la intervenció de l’Estat per mantenir artificialment estimulat aquest sector, a base de subvencions i bonificacions fiscals, és improcedent i contribueix a mantenir una economia zombi.

En tercer lloc, i en virtut de les matemàtiques més elementals, un Estat no pot mantenir una despesa de 500.000 milions i recaptar en impostos 400.000 milions si algú no li presta 100.000 milions. I ningú arrisca els seus diners en un projecte ruïnós i sense perspectives de futur.

Jordi Franch Parella, doctor en economia i professor dels Estudis d’Empresa de la Fundació Universitària del Bages (FUB)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.