Amenaça colossal

Una vegada aixecat l’estat d’alarma tornem a l’anomenada nova normalitat. S’han plantejat les normes de confinament, especialment dures, en termes de dilema entre salut o economia. Com si s’hagués d’elegir entre una o l’altra, però en termes excloents. Amb confinament, protegiríem la salut amb grans costos econòmics pel tancament de les empreses. I sense confinament, impulsaríem la producció i l’ocupació a costa de descontrolar les infeccions i desbordar les capacitats del sistema sociosanitari. Per tant, sembla que les alternatives siguin protegir la salut perjudicant l’economia o protegir l’economia perjudicant la salut. Amb el desconfinament, els brots actius de coronavirus a tot Espanya han augmentat. Els nous focus ja sumen 21 i, des de l’inici de la desescalada, s’han contagiat més d’un miler de persones. A nivell europeu, els nous diagnosticats per la covid-19 superen els 20.000 casos diaris i les víctimes mortals són aproximadament 700. Als EUA, aquestes xifres es doblen. Per tant, la pandèmia no està controlada. Malgrat les aparences, el dilema entre salut i economia no és tan evident ni les relacions tan senzilles. D’entrada, necessitem treballadors en bon estat de salut. Si la mà d’obra emmalalteix, de res servirà el desconfinament. Les empreses hauran de tancar igualment i els costos laborals i sociosanitaris augmentaran. Un treball de Martin Bodenstein i altres (Universitat de Cambridge) estudia els canals a través dels quals la desescalada i el descontrol de la pandèmia acaben perjudicant l’economia.

En una societat pròspera i avançada, com ja va destacar Adam Smith, la població s’especialitza en una feina determinada. És el que es coneix com la divisió del treball i del coneixement. El nostre consum és molt generalista perquè utilitzem centenars de béns i serveis bàsics cada dia, però la nostra producció és molt específica. Una professora d’anglès, per exemple, esmerça hores i esforços per ensenyar la llengua de Shakespeare als alumnes. I amb el sou d’aquesta activitat adquireix béns i serveis dels quals ho desconeix tot i seria incapaç d’autoproveir-se. El mateix és aplicable a la majoria de llocs de treball en una societat moderna. Som generalistes en el consum i especialistes en la producció. Això significa que si un treballador qualificat és infectat, no només afecta negativament la seva empresa. També perjudica l’empresa client que perd un proveïment molt específic difícilment substituïble d’un dia per l’altre. El contagi de treballadors altament qualificats i especialitzats en cadenes de subministrament molt interconnectades té efectes, per tant, que van més enllà de la pròpia empresa. Per tal de preservar la salut i la producció, caldria assegurar la distància física i trencar la cadena de transmissió del virus. També, pel cantó del consum, la reactivació serà menor si la despesa disminueix i el client temorós de contagiar-se es queda a casa en lloc d’anar a menjar al restaurant i veure un espectacle. Per tant, no es pot descartar que una desescalada massa prematura resulti en una menor recuperació de l’ocupació i la producció si la demanda no repunta perquè els consumidors perceben un elevat nivell de risc sanitari o en la mesura que els nous brots de contagi afectin negativament la cadena de producció.

Aleshores, què hem de fer? Hem d’assistir passivament a l’esfondrament de la nostra societat? Hem de convertir-nos en espectadors de com el somni de Fukuyama d’economies de mercat i democràcies parlamentàries muta en el malson d’economies planificades en règims creixentment autoritaris? A la Catalunya Central tenim la sort de tenir un sector industrial extens, malgrat totes les amenaces i debilitats existents. Si volem productivitat, sous decents i condicions laborals dignes necessitem una indústria avançada. No podem viure del turisme low-cost i menys encara del subsidi permanent. Però ens cal una reconversió industrial, perquè el nostre nivell tecnològic és mitjà-baix, hi ha una forta concentració en poques empreses importants fàcilment deslocalitzables (excepte ICL) i els sectors més representats són madurs o obertament decadents. L’abundància d’autònoms i microempreses suposa un risc afegit per la recuperació, ja que la seva resistència és molt menor que les mitjanes i grans empreses que ens falten. L’allau d’impostos i regulacions ofeguen el seu creixement. La indústria innovadora és la columna vertebral de la societat que proporciona estabilitat en l’ocupació i ingressos creixents. Per a bastir un pla estratègic industrial a la Catalunya Central ens cal la implicació conjunta de tots els agents econòmics, com patronal i sindicats, ajuntaments i Cambra de Comerç, Universitats i Eurecat, col·legi d’enginyers i centres formatius. El destí ens ha enfrontat a una amenaça colossal. Cal que la nostra resposta estigui a la seva alçada.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada