Malalties professionals a l’ensenyament

L’Organització Mundial de la Salut Pedagògica (OMSP), en el marc de la Recerca Europea sobre l’Estat de la Salut a l’Ensenyament, ha promogut el I Congrés d’Especialistes en Malalties Degeneratives en Educació. L’article recull les conclusions del congrés, on es presentaven i discutien diversos casos clínics extrets d’una àmplia mostra d’ensenyants de diferents nivells, i dóna un seguit de pautes bàsiques per a identificar les diverses patologies reconegudes fins al moment.

Explicatitis aguda
Inflamació de la capacitat d’explicar que s’autoalimenta en creixement continu fins a esdevenir un tumor de dimensions considerables.
Pot semblar estrany en un món tecnològicament tan avançat i amb tal quantitat d’intents de renovació pedagògica, però el paradigma del paper de la mestra encara és en molts casos el de “la mestra que explica”. El Congrés es planteja fins i tot a hores d’ara si no s’ha convertit en un tret genètic que es tramet per via hereditària.
El cas s’ha identificat a la llar d’infants en mestres que mantenen increïblement aturats increïbles estones a nens i nenes de 0-3 anys; s’ha descrit també a parvulari, en mestres que intenten amb el seu discurs unilateral de frenar l’interès dels nens i nenes per fer les seves pròpies preguntes, i a primària els casos són tan abundants que el Congrés es plantejava declarar-la malaltia endèmica en el nivell.
En qualsevol cas, cursa amb nens i nenes avesats a simular atenció, avitaminats de curiositat, mancats d’ iniciativa i amb uns trets facials característics, reflex d’un gran avorriment interior.

Hipernormativització
Recollida obsessiva de normes i pautes de conducta i un zel excepcional en fer-les complir per sobre del benestar col·lectiu i del sentit comú. Es reflecteix en l’hàbit d’escriure inacabables llistes de prohibicions i normes a complir, que es poden concretar en la regulació de la part del pati on et toca jugar, quint tipus de roba s’ha de dur, a quins racons has d’anar, durant quanta estona i amb qui, ….
Mèdicament s’ha demostrat que la regulació excessiva està contraindicada, que només aconsegueix impedir les iniciatives espontànies d’aquell capaç de tenir-les. De fet, en tota la història de la medecina educativa mai s’ha identificat un sol cas en què una norma hagi aconseguit fer canviar a ningú els seus fonaments pedagògics i per tant que hagi donat lloc a un avenç real en l’educació de les persones.

Pèrdua selectiva de memòria
Es caracteritza per una tendència a la idealització dels propis records. Sol anar associada a l’emissió de frases de l’estil de “ és que ara els nens… + expressió negativa“ o bé “ és que abans…+ expressió positiva “.
Les persones afectades d’aquest virus no reconeixen el mèrit d’una discussió dels nostres nens i nenes de parvulari sobre el valor del nombre infinit, o sobre com es deu produir el desenvolupament del pollet dins l’ou… i només s’adonen que ja no són capaços de copiar paraules amb perfecció sense sortir-se de la pauta ( abans ho eren? ) i de que no són prou sumisos com per no protestar davant l’avorriment.
El virus tampoc permet valorar la capacitat dels nostres nens i nenes de fer-se preguntes importants sobre el món, de trobar maneres d’acostar-se a les respostes o de plantejar-se accions davant els problemes que ens envolten i ens afecten, i només permet fixar l’atenció en aspectes com la incapacitat per a recordar l’algoritme de les arrels quadrades o la llista dels reis gots, per citar 2 exemples paradigmàtics d’aprenentatges d’utilitat.
Es propaga amb gran facilitat, fins al punt que és fàcil de sentir els seus efectes inclús en persones no lligades directament a l’educació: a la ràdio, al forn de pa, a la consulta mèdica …

Anorèxia pedagògica
Tendència a subalimentar la pròpia classe amb un règim a base de fitxes repetitives de baix valor nutricional.
Cursa amb nens i nenes apàtics, intel·lectualment esquelètics, amb dificultat per a aportar iniciatives i emetre propostes, i amb propensió a l’autoanul.lació de la personalitat.
Quan més de temps s’hagi estat en contacte amb la malaltia, més difícil és la recuperació. En exposicions prolongades, l’anorèxia pedagògica pot anar associada al Síndrome d’Estocolm, de manera que els nens i nenes afectats arriben a mostrar-se contents i fins i tot demanen no sortir-se del règim d’escassa potència intel·lectual a què estan sotmesos.

Deficiència sensorial múltiple
Síndrome que comporta una impossibilitat de captar o valorar la realitat.
Es pot donar, per exemple, associada a l’emissió de la frase “ Els nens no tenen idees “ o similar, cas en què l’afectat no és capaç de reconèixer que el que no tenen els nens i nenes són les idees que nosaltres volem en el moment que nosaltres volem sobre el tema que volem. La deficiència els impedeix de veure que no només tenen idees sinó que en tenen moltes, moltíssimes, diverses, sorprenents, genials… les seves !
Als malalts d’aquesta síndrome els costa de percebre que per obtenir idees cal cultivar-les, crear un ambient adequat que les afavoreixi, deixar-les créixer, compartir-les, donar-les-hi valor…
Una variant de la malaltia es dóna en referència a la pròpia tasca com a professional de l’ensenyament. En aquest cas, sol anar associada a la frase “ Això ja ho hem fet” pronunciada davant qualsevol nova proposta en el claustre. Els mestres que la pateixen són mestres que senten que ja ho han fet tot i que sovint no capten el sentit de les propostes i confonen les raons de fons amb l’anècdota formal.

Al·lèrgia al canvi
Es defineix per una resistència tendent quasi a la irracionalitat front a qualsevol canvi.
Pot fer-se evident a l’arribada d’una persona nova a l’escola. En aquest cas, s’identifica per l’emissió d’una frase semblant a “No voldràs que tothom que vingui nou ens faci revisar els acords ! “
Des del Congrés s’aprecia clarament el dret de qualsevol mestre que formi part de l’escola a participar de la cultura d’aquesta i a intentar reajustar tot allò en què no hi estigui conforme. De fet, es veu especialment important el valor de les noves mirades, no contaminades encara per la inèrcia de la tradició, que permeten qüestionar allò que ja ningú es qüestiona.
Es pot identificar també en alguns casos amb l’emissió de la fase “ Això amb els meus nens no es pot fer “, oblidant que realment no es pot fer si no fas un esforç per aconseguir el canvi, si no hi veus el sentit, si no creus que millorarà la seva educació.
Sol acabar amb la retracció davant qualsevol novetat per a continuar repetint estructures rutinàries i poc engrescadores, però còmodes des de l’avorriment.

Jutjàlgia persistent
Tendència molt estesa a jutjar sempre i en tot lloc qualsevol aportació dels nens i nenes des del punt de vista més estrictament acadèmic.
S’identifica per una inclinació a fer la pregunta “ I de quin color és ?” davant qualsevol intent de comunicació d’un nen o nena de bressol, a embrutar els dibuixos genials dels alumnes amb valoracions escrites a parvulari i a omplir de vermell els redactats plens de sentiments dels alumnes de primària per a ressaltar les faltes d’ortografia.
Sol anar associada a insatisfacció, a dificultats per connectar amb els nens i nenes senzillament per plaer, a la realització obsessiva de proves amb finalitat classificatòria, a l’acumulació de gran nombre de graelles i registres i a la tendència recursiva a fer i emetre judicis per simular seguretat i deixar clar qui mana i qui sap el que és correcte.

La recomanació final del Congrés fa èmfasi en la necessitat de mantenir-se flexible i plàstic per poder continuar adaptant-nos al canvi, donat que es veu difícil, tal i com estan les coses de moment, d’aconseguir sintetitzar una vacuna prou eficaç com per donar resposta a tan ampli espectre de patologies.
L’únic remei amb què comptem els ensenyants a hores d’ara és la voluntat tossuda de fer el petit esforç diari de mantenir-se en forma, oberts a les innovacions, i amb ganes de provar, analitzar i compartir amb tarannà dialogant.
S’adverteix de la gran facilitat de transmissió de qualsevol dels síndromes esmentats, cosa que fa el contacte amb els malalts summament perillós.
S’aconsella evitar espai contaminats i davant qualsevol sospita de tendència a l’immobilisme adreçar-se a personal especialitzat amb la màxima urgència.

Pedreira, M. (2004) Malalties professionals a l’ensenyament. Perspectiva escolar, 287, pp 76-79

One thought on “Malalties professionals a l’ensenyament

  1. Un article increible, una manera irònica i divertida de fer palesa una realitat. Em quedo amb el remei final: “la voluntat tossuda de fer el petit esforç diari de mantenir-se en forma, oberts a les innovacions, i amb ganes de provar, analitzar i compartir amb tarannà dialogant”.
    El cert és que a banda de les mil actituds que sovint ens recordem: flexible, comprensiu/va, empàtic/a, creatiu/va, passional… n’hi ha una que ens deixem sovint i que és igual de rellevant: la tossuderia! (en el bon sentit de la paraula).

    És un article per llegir una vegada a l’any… per recordar-te aquells virus contra els que lluitar!

Deixa un comentari