Vídeos Francesco Tonucci

tonuci3 from ACTE on Vimeo.

Francesco Tonucci
Una ciencia para los niños o una ciencia de los niños?
Versió íntegra xerrada del 14 d’octubre de 2013 a Manresa. Si no se t’obre directament  el vídeo ves a l’adreça http://vimeo.com/77459722

Vols dir la teva sobre les idees d’en Tonucci? Entra en aquest fòrum i deixa les teves aportacions.http://acte09.campus.acte.cat/forums/forum.php?id=15204
Vídeo i fòrum fruit de la col.laboració ACTE-FUB

Transcripció íntegra de la xerrada del 14 d’octubre de 2013 a Manresa en pdf.

Informatius TV3   19/10/2013  6’10”
Entrevista al pedagog Francesco Tonucci
http://www.tv3.cat/videos/4717337/Entrevista-al-pedagog-Francesco-Tonucci

Telenotícies migdia TV3   19/10/2013  2’30”
Entrevista al pedagog Francesco Tonucci
http://www.tv3.cat/videos/4720051/Entrevista-al-pedagog-Francesco-Tonucci

34 thoughts on “Vídeos Francesco Tonucci

  1. Escoltar en Tonucci en directe ha sigut fantàstic!! Me sentit molt propera amb la seva filosofia i m’ha reafirmat en el meu pensament i manera d’entendre el meu treball a l’escola. He sortit de la conferència amb il•lusió i ganes de seguir aprenent amb els infants. Tinc la sort de treballar en una escola on aquestes idees s’intenten posar en pràctica i on es considera el joc la base de tot aprenentatge.
    Salut!!

  2. Escoltant en Tonucci, m’ha fet reflexionar sobre el dia a dia a l’escola: hauria d’esdevenir un espai de descoberta i motivació. La idea que els nens aprenen jugant, investigant, gaudint, que hauríem de incentivar una actitud científica, potenciar els talents de cada nen i cada nena.
    La proposta de fer un hort on els infants visquin el cicle biològic de les plantes i pugin fer-ne transformacions a la cuina tot implicant a les famílies.
    Ho he trobat molt interessant i molt engrescador

  3. Una vegada més el gran tonucci ens regala el plaer d’escoltar-lo! Tot el que diu ens porta ha fer una reflexió sobre la nostra pràctica educativa. Com expliquem o ensenyem coses que no sabem? Em pregunto fins a quin punt pot ser pedagógic que un mestre/a volgui transferir coneixements als infants d’alguna cosa de la qual ell mateix no en te prou i de seguida puc trobar la resposta, no es gens pedagógic, deixem que els nostres infants aprenguin jugant, experimentant i creant per ells mateixos.

  4. L’enginy que té en Tonucci per plasmar la realitat de l’escola, frega de tan a prop la realitat que sovint, veig el meu rostre reflectit en els seus dibuixos. Un seguit de situacions reals que vaig vivint en les diferents escoles, amb els diferents companys, infants, famílies… i en cadascuna d’elles n’aprenc una lliçó.

    Tonucci, en la seva conferència em fa reflexionar molt en la complexitat de l’escola, realment, en un ensenyament a través de lliçons tancades on el docent sigui l’únic emissor de coneixements i l’alumne el receptor, és incoherent, monòton i molt avorrit. Hem d’aprendre a equivocar-nos per trobar sentit en el que aprenem. El que no té preu és veure que el rellotge marqui les 5h i els alumnes contestin:
    – Ja?! però… com han passat dues hores?

    Em sento molt afortunada de viure dia a dia situacions on l’ensenyament- aprenentatge sigui bidireccional entre els alumnes i jo, entre els alumnes i els meus companys. Hem de seguir cercant el sentit de tot el que ens envolta, perquè així és com s’interioritzen els coneixements: VIVINT-LOS.

    Salut i endavant!!

  5. Vaig conèixer el Sr Tonucci quan anava a la universitat a estudiar “magisteri”als anys 78-79.
    Ja en aquell moment em van agradar els missatges que transmetia i que anaven en la línia dels professors que teníem: la Pilar Benejam, la M. Antònia Canals, en Joaquim Franch….
    “Jugant els nens aprenen molt més que estudiant”, “Treballar amb les mans i amb el cos”, “L’experiència de vida, ens ofereix l’orgull d’haver fet la feina nosaltres”.
    “El llenguatge és riquesa”, “La ciència es mou amb dubtes i obre portes”, “Les propostes escolars no cal que siguin emotives, sinó que cada un dels alumnes pugui realitzar-se al màxim en els seus talents”
    Finalment ens recorda que els nens i nenes, són intel·ligents, capaços d’explorar i d’aprendre si som capaços de permetre que cada un desenvolupi les seves capacitats
    Tot això fa tants anys que ho sentim a dir, que ho sabem…..
    Hi ha mestres que hem intentat posar un granet de sorra allà on hem anat a treballar, però si això tan vell, ens sorprèn tant, si tots creiem que és el millor i que la teoria és bona…. què ens està passant?

  6. Un cop més, una veritable plaer escoltar en Francesco Tonucci.
    Va plantejar moltes qüestions que et fan reflexionar en la teva pràctica diària. Jo em quedaria amb una de les coses que considero més important:
    “Els infants aprenen a través del secret del joc”.
    Nosaltres, els mestres, els hi hem d’oferir tantes propostes com siguin possibles i seran ells –voluntàriament- cadascú al seu ritme i segons les seves capacitats, els que triaran què, quan i com fer-ho.
    El nostre paper és acompanyar, escoltar, observar, plantejar preguntes, intentar entendre allò que fa l’infant sense avaluar-lo (les expectatives, com més baixes siguin, millor!)…
    I plantejar aquestes propostes tant a dins com a fora de l’estança. Tots els espais (interiors i exteriors) són espais d’aprenentatge!!
    Per acabar, m’agradaria compartir una frase de l’Albert Einstein que diu: “Todos somos genios. Pero si juzgas a un pez por su habilidad de trepar árboles, vivirá toda su vida pensando que es un inútil”.
    Com a professionals hem de permetre que cada infant desenvolupi les seves capacitats (que segur seran diferents en cada un d’ells) sense que l’adult interfereixi mai en aquest desenvolupament.
    Visca la Infància!! 😉

  7. “La importància del joc com a eina d’aprenentatge”
    Una de les frases que destacaría, entre moltes altres, de la xerrada d’en Tonucci és: “S’aprén més jugant que estudiant”. Aquesta frase tant curta però tant profunda m’ha fet reflexionar en què tots sabem que el nen/a entén la realitat mitjançant el joc. Amb el joc desenvolupa coneixements, habilitats,actituds, es relaciona, es sociabilitza, adquireix llenguatges…Però, tot i sabent això, a mesura que l’infant va creixent el joc va desapareixent de l’aula quedant relegat només a les estones de pati. Mentres desapareix van apareixent llibres, deures, exàmens… es van tancant les portes per a molts infants que mostren dificultats d’atenció, problemas de concentració, entorns familiars complicats… Per aquests nens i nenes els llibres, exàmens, deures queden lluny de les seves necessitats e interessos.
    Potser caldria repensar què cal fer a les nostres aules perquè no només siguin per uns quants que s’adapten al sistema sinó que, donant entrada al joc, l’experimentació, la creativitat, el moviment, les emocions… tots els alumnes hi puguin trobar on desenvolupar les seves potencialitats.

  8. La paraula per definir com va ser la conferència és: espectacular.
    D’aquest gran pedagog van sortir paraules que van enfortir encara més la meva vocació com a mestra.
    Tinc la sort de treballar a una llar d’infants i per això vaig veure reflexada la meva escola en moltes de les coses que ens explicava.
    Nosaltres no tenim hora del pati, perquè creiem que l’espai a les aules està adecuat a que els infants puguin aprendre jugant i així doncs, no tinguin aquesta necessitat d’esvair-se de l’escola per una estona.
    En quant a reflexions com:” els adults expliquem coses que no sabem”, em vaig veure totalment reflexada quan treballava a l’escola i abans d’explicar la fotosíntesi, o la rotació dels planetes ( perquè tocava al llibre de text) sovint m’ho havia de preparar abans a casa.
    En definitiva crec que als i les mestres ens calen moltes xerrades d’aquest típus que ens ajudin a seguir reflexionant.
    La veritable educació és aquella que va de cor a cor i no de cap a cap.

  9. Amb ironia i humor en Tonucci m’ha recordat que els nens i les nenes tenen les seves pròpies vivències, experiències i maneres de pensar. Que els Mestres les hem de tenir en compte, així com hem d’escoltar-los i estimular la seva curiositat.
    Recordar que ells aprenen més quan juguen. I que fer ciencia és ajudar els infants a adonar-se del que ja saben. No és necessari conèixer la veritat científica, sinó intentar que construeixin les seves teories sobre el que els envolta, encara que siguin diferents del que podem trobar en els llibres de text.

  10. Conferència del Francesco Tonucci
    Ha estat un plaer poder assistir aquesta conferència i no només poder escoltar les paraules del F. Tonucci sinó també poder veure les seves imatges. Destacaria que porto durant 9 anys voltant per les escoles realitzant substitucions, he vist moltes maneres de treballar diferents i totes elles respectables. Aquestes experiències m’han fet trobar el meu lloc en aquesta professió i sentir-me molt identificada amb la línia pedagògica que planteja el F. Tonucci. Estic totalment d’acord que cada infant és un món i els hem de tractar individualment sempre tenint en compte que formen part d’un grup.
    Per una altre banda la nostra professió és molt gratificant i cada dia aprenem moltes coses. Estic d’acord en el que diu el F. Tonucci quan parla que de vegades els mestres i les mestres expliquem coses que ni nosaltres sabem. Crec que ensenyem als infants però també aprenem moltes coses d’ells.
    Podria dir moltes més coses sobre la conferència i segurament les compartiríem totes elles. Però em quedo sobretot amb les vinyetes de Frato que parlen per si soles. Moltes vegades són un clar exemple per poder compartir la realitat amb companys i companyes de la professió i sobretot amb les famílies que son un pilar molt important en l’educació dels seus fills/es.
    Moltes gràcies a la Universitat per compartir amb nosaltres aquests moments.

  11. Va ser una estona d’alegria escoltar en Francesco, tots els allà presents segurament pensem que té molta raó i crec que la teoria la coneixem de sobres. Però què ens passa, en general a les escoles, que encara són totes iguals? Que els nens i nenes ja no crien arrels als pupitres, però ho fan a les cadires?
    Com bé diu: “Ells aprenen molt més jugant que estudiant, fent que mirant. El joc que fan sols sense el control dels adults és la forma cultural més alta que toca un nen. Els nens que han pogut jugar bé i durant molt de temps seran adults millors”.
    Considero que encara ens queda molt camí per fer. Cal actuar a les escoles creient de debò i posant a la pràctica aquesta educació que ens explica en Tonucci, una educació pensant en l’infant actiu, en l’infant capaç.
    El nen sap, és competent i va a l’escola per desenvolupar el seu saber.
    Pensem-hi, val la pena.
    Montse

  12. Una xerrada d,En Tonucci molt interessant i que em va arribar d,una forma molt amena i propera.
    Els alumnes han d,assolir una mentalitat científica i elaborar teories científiques.
    La ciència s,aconsegueix amb dubtes i incerteses.
    Són importants les experiències propioceptives, aquelles que es poden viure.
    S,han d,oferir als nens/es experiències complexes per elaborar teories.
    La Importància de les experiències de vida:l,hort, la cuina, la ceràmica, …

    M,agradaria poder treballar d,una forma menys estressada i poder transmetre als meus alumnes vivències amb tranquil.litat i poder proporcionar espais de felicitat, en comptes d,espais sovint d,angoixa.

  13. Estic totalment d’acord amb les aportacions fetes fins ara.

    Quan escoltes una conferència d’un gran mestre com en Tonucci arribes a l’escola amb les piles carregades. Anar a l’hort a descobrir, a fer ciència, cuinar, fer fang… però sobretot arribes amb l’ idea de fer un gran esforç per valorar cada nen tal i com és i escoltar-lo més, segurament els mestres parlem massa i no deixem que els nens ens expliquin tot el que saben. Moltes vegades els marquem el camí i cal deixar que el nen experimenti pel plaer d’experimentar.

    Esperem que les idees de Tonucci a moltes orelles.

  14. Una vegada més en Francesco Tonucci ens ha deixat amb ganes de continuar escoltant-lo. En un temps on l’educació, socialment, ha perdut prestigi, Tonucci ens recorda com n’és d’important la nostra tasca, d’important i de bonica. Les situacions viscudes els primers anys de vida per cada infant, ajudaran a fer florir o a ofegar els talents de cada nen i nena. És important el respecte per la diferència i pels ritmes de cadascú. La nostra feina no és omplir el cervell dels infants, és tenir l’art de saber oferir una varietat de situacions i propostes on l’infant pugui triar i trobar allò que a ell li interessa. Estic totalment d’acord en que no cal anar a buscar conceptes allunyats de la vida de l’infant per desvetllar les capacitats de les criatures, la natura ens ofereix moltes possibilitats, al voltant de l’hort, per exemple, surten un munt de coses meravelloses per experimentar, des del tacte de la terra fins als animalons que hi podem descobrir. Una de les frases més genials de la conferència ha estat “…somnio en una escola que no necessiti l’hora del pati”, aconseguir-ho no és fàcil, però tot és començar!

  15. Una de les idees que m’ha donat més voltes pel cap des de la xerrada ha estat que la ciència s’aconsegueix amb preguntes i no amb respostes, que les preguntes obren portes i les respostes les tanquen i per tant que els llibres de text només contenen respostes i tanquen portes. A la realitat de les nostres escoles hi ha una gran dependència dels llibres de text, sobretot en els cursos més alts. I jo em pregunto: Com és possible que els més petits (entre 0 i 6 anys) que estan en l’edat de més aprenentatge de la vida i on aprenen les coses més importants que utilitzaran al llarg de tota la vida o facin més habitualment sense llibres i que els alumnes més grans tinguin sovint el llibre al davant a l’hora de classe? Per què els mestres de primària es senten tant insegurs sense el llibre de text? Potser hauríem de passar tots per la llar d’infants i veure com tot allò que aprenen ho fan d’una manera natural, amb ofertes diverses i amb educadores que els acompanyen en el seu aprenentatge.

  16. Genial! M’agrada molt tot el què diu i penso que té raó en tot, però el què destacaria d’en Tonucci és com ho diu. Una persona amb el seu talent, el seu bagatge, la seva experiència i és capaç de parlar amb tanta claredat i senzillesa, cosa que a molts mestres també ens aniria bé!
    La seva visió del què és l’educació des del punt de vista de l’infant per a mi té molt valor. Si als adults ja ens costa posar-nos en el lloc de l’altre, més encara posar-nos en el lloc de l‘infant per aconseguir entendre’ls tan bé com ho fa ell.
    En Frato ha esdevingut un símbol que els i les mestres hem utilitzat sovint per reflexionar i explicar moltes coses a les nostres escoles. Totes i tots el coneixem, hem rigut i ens hem vist reflectits en els seus dibuixos i tot i així després de tants anys continuen sent vigents com al primer dia.
    Gràcies per aquesta estona tan agradable!

  17. Quin gran dicurs el de Tonucci!!! Havia sentit molt a parlar d’ell però mai l’havia vist en directe. Un cop em van dir que quan el senties parlar et quedaves bocabadada escoltant-l’ho durant, jo vaig pensar que no seria pert tant, però vaig poder comprovar que no s’equivocaven. Em vaig passar tota l’hora i mitja escoltatant i reflexionant sobre tot allò que va dir.

    Un dels aspectes que em va agradar molt va ser quan va parlar de les potencialitats que tenen tots els alumnes. Tots els nens són bons en algun aspecte: hi ha nens que destaquen en matemàtiques, altres en llengua, altres en plàstica… és important que nosaltres com a docents siguem capaços de descobrir el talent de cada nen, per fer-li veure que si no són bons ni en mates ni llengua segur que hi ha un altre aspecte que si que són bons i s’han de sentir orgullosos per això. No tot són les mates i el català. Trobant aquests talents els podem ajudar en les seves seguretats, les pors…

    Un altre tema que vaig trobar interesant va ser quan va dir la frase: “Los adultos nos atrevemos a explicar cosas que no sabemos”. Crec que en un sentit té raó, però no en tot. M’explico: A medi, per exemple, quan expliquem el tema de l’univers, planetes, estrelles… no cal ser un astrònom per ensenyar allò que els nens necessiten saber, ni quan expliquem les funcions dels diferents sistemes del nostre cos cal ser biòleg, crec que en el nivell que hem d’ensenyar sí que estem preparats. Si hagèssim d’anar més enllà del tema si que caldria una gran formació, però per ensenyar el que els nens necessiten no ho crec. És cerc que si surten preguntes que no sabem, busquem la resposta i ho expliquem, però és molt difícil que un mestre sàpiga moltíssim de tot, ja m’agradaria a mi!!)

    Un altre aspecte molt impotant que es va dir i estic totalment d’acord és que els nens jugant aprenen més i millor i a vegades ni s’enrecorden de l’esbarjo.

    Acabo amb una gran frase que va dir: “La inteligencia no es un vaso vacio es como una leña que quema.

    1. Marta, posem-hi una mica de polèmica! I si el tema és que no ens hauríem de plantejar d’explicar res? I si trenquem amb la mestra-que-explica i anem cap a la mestra-que-dialoga? Sembla sutil, però en realitat és un canvi espectacular. La mestra que explica té una visió unidireccional del coneixement, la mestra que dialoga compta que tothom qui participa de la comunitat de l’aula pot aportar en el diàleg, un diàleg entès no només com a conversa oral, sinó com a diàleg entre persones, amb la natura, amb llibres, amb gent de fora….

  18. Gran xerrada i gran mestre, hem va encantar la naturalitat i la transparència de les paraules de Francesco Tonucci. Grans reflexions que et fan adonar de que en moltes ocasions ens hem de replantejar la nostra tasca diària. Adonar-nos de que la formació no te límits, que ens hem de formar constantment, basant-nos en les necessitats i els interessos dels infants.
    Sobretot com a professional, vaig trobar molt enriquidores les experiències reals de casos on ell mateix hi ha treballat.
    Per acabar, felicitar i agrair a la universitat per acostar-nos aquest gran professional!

  19. CONFERÈNCIA FRANCESCO TONUCCI

    Magnífic, escoltar a Tonucci és com entrar en un bosc inundat d’idees fantàstiques que t’engresquen i et motiven per seguir fent la teva professió cada dia millor.
    És peculiar donar-te la volta enmig d’una conferència amb un auditori ple i veure com tothom s’ha quedat bocabadat amb les explicacions i experiències que en Francesco comenta. Ho fa de manera natural, i això fa que encara ens quedem més sorpresos.

    Una de les primeres idees que comenta és: “la intel·ligència no és un got buit”. De fet, si analitzem moltes de les actuacions que fem a l’escola, és veritat que moltes vegades tractem als alumnes de manera que allò que toca explicar no ho saben, de fet no ho poden saber… I toca explicar-ho perquè al llibre de text diu que toca, indiferentment del tipus d’alumne que tinguem a l’aula. Ens equivoquem.
    El nen ve a classe amb unes experiències prèvies, que fan que ells sàpiguen coses, potser no tot, però en saben. Fins i tot neixen amb experiències (tinc gana, ploro). Llavors, per què els tractem com si no tinguessin coneixements?
    En part és culpa de la societat, els nens són petits i no saben. Els mestres són grans i van a l’escola per ensenyar… Però inclòs els propis mestres no sabem moltes coses que els llibres de text ens obliguen a ensenyar.
    Què podem fer per millorar això? En primer lloc, hauríem de considerar els alumnes com persones amb experiències viscudes i coneixements previs. D’aquesta manera ells podran connectar millor aquests coneixements previs amb els posteriors. En segon lloc, fer un bon plantejament sobre la importància o no dels llibres de text a l’aula. Plantejar-nos quins criteris utilitzem per escollir un llibre, si val la pena tenir-ne un o potser només tenir-lo de consulta…
    Molts interrogants oberts que haurem de plantejar-nos!

    NOELIA LOPERA

  20. Després d’assistir a la xerrada de Francesco Tonucci i a la presentació del llibre “Experimentar, quin repte” cal dir que la primera sensació en sortir va ser espectacular: L’endemà a l’escola em vaig mirar els infants d’una forma diferent i pel meu cap passaven propostes i il•lusions de canvi en petites activitats diàries. És cert que valoro moltísism les aportacions que fan els nens i nenes però a vegades les presses i la pressió que ens posem nosaltres mateixos fa que no els escoltem prou i no acabem d’enfocar l’aprenentatge cap als seus interessos i necessitats.
    Em va agradar molt que Tonucci recordés la importància del dibuix com a font d’expressió d’allò que sap el nen/a, sense por a l’error i sense correccions per part de la mestra. El llenguatge verbal acompanya aquest dibuix, però no sempre explica el què el nen coneix sobre un tema en la seva totalitat. En exemples a l’aula he vist com nens amb dificultats personals vàries (expressió, emocionals, situacions familiars conflictives,..) troben en el dibuix la via de com transmetre tot el què els passa i alhora els és una font de relaxació i desinhibició.
    Ja feia temps que no sentia la frase “una ciència dels nens i les nenes”, on a partir de petites preguntes i/o afirmacions el nen experimenta, comprova, arriba a teories que més tard es desmunten, en un cercle d’investigació científica i significativa que el motiven a seguir preguntant i buscant explicacions cap a una veritat gens absoluta.
    Un altre tema que voldria destacar és l’ús del pati com un lloc educatiu i no pas com un espai on desfogar-se de la pressió de l’aula. Penso que caldria valorar una mica més els espais externs de l’escola amb sentit educatiu (pati, hort,..), ja que si realment el nen aprèn jugant gairebé sense adonar-se’n, els espais exteriors haurien de formar part d’aquest procés, no com un espai diferenciat on canvia radicalment el tipus d’activitat i propostes. Pensant ens espais, com a mestres també hem de tenir en compte els materials que proposem en aquestes zones, no amb unes previsions i expectatives concretes, sinó que cada material hauria d’oferir llibertat de joc que portaria a diversitat d’usos i resultats.

    Gràcies Tonucci!!

  21. Bé, el primer que vull dir és l’encert en fer conferències d’aquest tipus a modus de gotes d’oli que amb el temps es poden convertir en petites o grans taques d’oli que impregnin el dia a dia de les escoles catalanes. Amb això vull dir que per aconseguir canvis no es pot pretendre fer-ho d’un dia per un altre, tot requereix el seu temps per anar-ho entenen, assimilant i aplicant. La nostra escola va néixer com una escola de nova creació i des de l’equip directiu, que va estar al front des de el primer dia del seu naixement, teníem una idea força clara i que em intentat transmetre i portar a la pràctica com a idea clau del nostre projecte d’escola que parteix de la frase d’Anton Bruckner (músic austriac) que diu ” Aquell que vulgui construir torres altes haurà de romandre llarg temps en els fonaments”
    Volíem treballar d’una altre manera, construint una escola a la nostra mida, amb el millor de totes les nostres experiències. Una de les coses que vam tenir clares des d’un començament era la idea de treballar sense llibres de text i entendre´ls com un recurs més que es podia fer servir a les aules com a material de consulta però relacionat amb aquesta idea hem va agradar molt la metàfora que va fer servir en Tonucci sobre els llibres de text com a portes tancades que no inciten a fer-se preguntes a fer cerques, a contrastar diferents punts de vista,…crec que aquest símil és molt encertat i pot ajudar molt a justificar la no utilització dels llibres de text de forma sistemàtica. L’escola ha de ser un espai de portes obertes que ens portin a la veritable creació de coneixement entre els nostres alumnes i nosaltres mateixos. Els mestres teníem l’oportunitat única d’aprendre cada dia. Un privilegi poc a profitat. Quina llàstima, oi?

  22. Escoltar el discurs d’en Tonucci i veure que encara té vinyetes del 1970 que són vigents és frapant. Que encara s’hagin de dir que els llibres no són un bon vehicle per a l’aprenentatge encara ho és més.
    Tinc la sort de treballar en una escola on la línia pedagògica està sobre la base del discurs d’en Tonucci i, tot i que anem revisant i reflexionant sobre la pròpia intervenció, veiem els resultats d’uns infants il·lusionats, oberts al món i plens d’iniciatives i ganes d’aprendre.
    Per tant, per a mi, escoltar en Tonucci significa reafirmar les pròpies conviccions i m’engresca a seguir analitzant la pròpia feina amb iniciativa i il·lusió.
    Una de les coses que voldria destacar de la xerrada és el fet que hem de ser capaços/ces de descobrir les potencialitats i els talents que té cada infant ja que no tots som iguals i, en canvi, tots tenim unes aptituds i unes capacitats que si les sabem potenciar podem ajudar a esdevenir persones segures, emprenedores i satisfetes d’elles mateixes.
    Gràcies GRAN Tonucci!!

  23. Quines grans veritats!!!
    És fascinant escoltar aquest gran mestre, de la manera que ho explica sembla senzill i ja t’hi trobes… T’engresques i et veus capaç de portar a terme algunes de les propostes que diu, el cap comença a treballar, el cor t’hi empeny i gairebé ho veus possible.
    Però desprès què passa?
    Sí! Hi va haver molta gent. El kursaal estava ple, us imagineu que tots els que erem allà poséssim en pràctica alguna coseta… Quin goig!!!
    Vinga que tenim molta feina!!!

    1. Hola Laura,

      Moltes gràcies per la teva reflexió. Efectivament en Tonucci ens ha dit grans veritats però malauradament encara hi ha molta feina a fer per veure l’educació d’una manera més activa i creativa. Però per fer-ho cal també eliminar inèrcies que no només ens venen de dalt sinó també de base. Afortunadament amb xerrades com les de Tonucci i debats com aquests podem començar a fer autoreflexió sobre el nostre paper i sobre les activitats que podem fomentar i dur a terme com a mestres.

      Esperem doncs que a través del curs “Escoles Singulars” puguem aportar de la nostra part per descobrir encara més mètodes educatius interessants i alternatius!

      Gabriel Lemkow

  24. Hola a tots i totes!!!!

    La conferència d’en Francesco va ser emocionant i sobretot diria que vaig sortir amb la sensació o amb la convicció de que realment ser mestra és una feina que enriqueix i que cada dia és plena d’aprenentatges tant de mestres com dels nens i nenes que cada dia assisteixen a l’escola. He de dir que estimo la meva feina i que sempre (i crec que és necessàri) vaig amb ganes de fer coses noves, de que els nens i nenes experimentin, s’expressin, juguin, que manipulin… en definitiva que es puguin expressar…. però les sensacions i els sentiments i les ganes de seguir aprenent juntament amb els infants que van tornar a reviure dins meu al poder escoltar annecdotes i alhora reflexions tan interessants del senyor Francesco T. crec que has d’escoltar-lo per poder sentir-ho!!! Tot va ser molt interessant però realment quan va començar amb els gots dient que si tots els nens i nenes parteixen del mateix coneixement i el mestra ensenya igual a tots, els gots, s’haurien d’omplir a la vegada i de la mateixa manera, i després va arribar a dir que cada infant és diferents i que per això no tots aprenen de la mateixa manera ni tots tenen els mateixos coneixements ni experiències, que no tots mostren motivació pel mateix…. Crec que ho va explicar de manera molt fàcil però molt ilustratiu!!!!! Tantmateix també vaig trobar interessant la reflexió de com es pot ensenyar als nens i nenes continguts que el propi mestre/a no domina? crec que és clar!!!!

  25. Un gran plaer escoltar en Tonucci en persona. En la meva aula tinc un espai dedicat a l’entorn i ja hi tinc algunes de les propostes del llibre presentat, però, em quedo amb el consell d’en Tonucci de deixar als nens i nenes descobrir per ells mateixos els materials sense proposar-los res, ni donar-los cap mena de consigna. Tampoc, però, podem oblidar el repte, l’objectiu que ens hem marcat i l’intenció d’arribar a la provocació científica, es clar! També penso en la idea de cuinar, tenir més animals (ja tenim un canari!) i sobretot fer un hortet. Després d’escoltar aquest gran mestre entenc que no podem fer una aula de ciències dins de quatre parets, realment hem de conquerir l’exterior per descobrir i viure de debó l’entorn.
    I seguint el fil d’algunes de les companyes. Jo ja vaig estudiar tots aquests pensaments a la universitat i me’ls vaig creure de debó. Ara falta que aquells que governen escoltin als veritables experts en educació que des de la Republica ens exposen les mateixes idees des de diferents perspectives. Potser relament no interessa una educació de qualitat? Serà veritat que si ensinistrem i no fem pensants és més fàcil conduir una societat per allà on es vol? Esperem que la veu dels gran mestres com en Tonucci arribi molt lluny!

  26. La xerrada del Tonucci no és altra cosa que l’evidència de moltes realitats posades a sobre la taula i molt ben exposades! Ja des de l’universitat tal i com ha comentat alguna companya, ja ens deien que ensenyar era ajudar a créixer als nostres alumnes i no considerar-los que eren una “tabula rasa”. Ell ens ho refresca i ens fa reflexionar dels mètodes d’ensenyament que hi ha a les escoles. Possiblement estem tractant amb alumnes del segle XXI, amb Mestres del s.XX i amb estratègies del segle XVIII. Potser ja seria hora que féssim un tomb de com volem que els nens i nenes que tenim a davant nostre puguin esdevenir persones autònomes, responsables, amb valors, sociables… i sobretot que cadascú aprengui al seu ritme. Fomentar que a l’escola hi anem a aprendre i que la paraula “aprendre” no sigui sinònim d’avorriment, sinó al contrari, hauria de ser: descoberta, curiositat, sorpresa, entusiasme, motivació… Penso que això depèn en gran part de nosaltres i de la nostra voluntat de voler fer les coses tal i com les pensem i creiem (tot i que no sempre siguin la forma més còmode!).

  27. De fet, si fa temps que et mous en el mon de l’ensenyament i si, al llarg del temps has anat seguint les xerrades d’en Tonucci i d’altres ponents amb els mateixos pensaments, et fa pensar … hem avançat gaire? .
    La manera de mirar l’escola que ens parla Tonucci, la mirada als infants, la seva escolta, el fet de no tenir llibres a les aules, poder experimentar, manipular i observar el que ens envolta amb ulls d’investigador, d’encendre la guspira de d’interès, … adequar l’escola als infants, és una utopia? Que podem fer per què sigui realitat?. N’hi ha prou en formar als mestres en aquesta metodologia pedagògica?

    Els fonaments fa més de 25 anys que els anem posant (per no dir més), però em dona la impressió que no acabem d’aixecar els pilars!. Al cap de 25 anys, encara continuem parlant del mateix i a l’escola, més o menys, continuem fent el mateix, tot i sabent i entenent que cada nen ha de créixer segons les seves capacitats, que cada u ha de generar les seves possibilitats i cultivar-les, que l’escola ha d’escoltar als nens/es abans de planificar, etc, etc, etc.

    Reflexionem una mica en quins han estat o són els factors que han fet o fa que l’escola no avanci en aquest sentit o que avanci tant a poc a poc. Pensem-hi.

    M’ha interessat el “taller d’experiències” de les transformacions que ha exposat en Tonucci, tant el del fang com el de la cuina. Per posar-ho a la pràctica.

    1. Quan dius no tenir llibres a les aules, vols dir no tenir llibres de text…. els llibres són un recurs cultural extraordinari, que reflecteixen des de molts àmbits i maneres de pensar diferents tots els valors i sabers de la nostra cultura. El problema no el tenim amb els llibres, el tenim quan deixem al llibre de text que ens esclavitzi respecte el que hem de fer o saber a l’aula. Però està clar que tenir o no tenir llibre de text és una decisió de les mestres!

      1. Bé, Montse, si, quan dic no tenir llibres, vull dir de text, un per nen … i no un … uns quants!
        En el meu cas no és decisió dels/ les mestres, les escoles concertades tenim un director i és aquest qui acaba decidint … i quan es directors es fan grans… no ho veuen clar!… I et diuen quan tu els hi planteges el fet, o després de passar-t’e tot el juliol, a l’escola, per a presentar-li tot un treball, tots uns pensaments, tots uns plantejaments per a un nou enfoc, quan fa temps i temps que ho estàs reclamant …, i et diuen: que UF!, i si esteu malaltes, o si us trenqueu una cama, com s’ho farà la mestra que entri a la vostra classe?… no em dóna seguretat!.
        I al setembre la taula plena dels àlbums amb centres d’interès globalitzats, el quadern de grafismes, els de matemàtiques, els de lecto-escriptura, … més?

        Si, quan em refereixo a llibres … són els esclavitzadors, com molt bé en dius tu, aquells que no et deixen fer la feina de mestra, la d’acompanyant, la d’investigadora, la de dinamitzadora, la de …

        Ànims!, i no parem … és un sonmi?… NO!

  28. Sempre és un plaer sentir persones com en Francesco Tonnucci i que ens vagi ressonant el seu missatge. De fet en acabar la conferència jo estava plena de sentiments contradictoris. Per un costat havia sentit allò que jo vull sentir i necessito sentir: “els sistemes educatius tradicionals estan caducs!! la visió que tenim de nen, d’educar, d’aprendre, de com transmetre ja fa molt de temps que sabem que és caduca. Els nens tenen un potencial enorme i saben molt més del que ens pensem. Ells mateixos tenen la capacitat d’aprenentatge si nosaltres els posem al seu abast les eines adequades i la manera adequada de fer-ho…” que bé tornar a sentir això i reafirmar-me en quin és el camí correcte a l’hora de plantejar-me l’educació!. Em sentia eufòrica, però com dic vaig tenir sentiments contradictòris perquè de cop vaig tocar de peus a terra i em vaig dir: quants anys fa que aquests missatge ja et va arribar o millor dit ens va arribar? Des de la universitat als anys 80 això ja ens ressonava: Tonucci, Regio Emilia i tants altres… i m’arriba la contradicció: com és que sabent-ho de tant temps encara continuem igual? Perquè la gent som capaços d’anar a xerrades com aquesta i sortir amb cares alegres aplaudint amb totes les nostres forces i pensant que podem canviar les coses i moure muntanyes,però ….durant anys i anys les coses continuen igual!!
    No vull ser pessimista, al contrari el meu missatge vol ser optimista i dir si tant aplaudim aquestes idees perquè no ens arremanguem d’una vegada i donem un cop de puny sobre la taula i deixem de lamentar-nos amb excuses de que és molt difícil canviar les coses. Crec que ja toca passar de la teoria a la pràctica, només depèn de nosaltres poder canviar aquest sistema educatiu, només cal que ho fem amb la mateixa força que aplaudíem l’altre dia en aquell kursaal ple de gent.

  29. Després d’assistir a la conferència d’en Francesco Tonucci del passat 14 d’octubre, em quedo amb unes paraules que va destacar i que són sens dubte de gran importància: Els infants saben, cadascú sap a la seva manera, cal escoltar als infants per conèixer-los perquè la meva proposta no sigui una violència. Per tant, com a mestres haurem d’aprofitar la ZDP. És a dir, el procés d’aprenentatge haurà d’estar adaptat a cada infant, de manera que es tingui en compte la Zona de Desenvolupament Proper (ZDP) creant així, reptes que facilitin i permetin als nens i nenes anar més enllà de tot el que ja saben i ja han adquirit anteriorment, adaptant en tot moment els aprenentatges a les seves possibilitats i capacitats de cada un/a dels alumnes. Aquesta serà una de les tasques del mestre/a a l’hora de planificar i programar propostes i activitats tenint en compte en tot moment què sap i què coneix cada infant i fins a on pot arribar cada un/a. Opino que cada infant és diferent i no hi ha cap igual que un altre, així doncs, no podem pretendre que tots aprenguin de la mateixa manera i en el mateix moment. Hem de valorar i respectar el ritme de cada infant per tal de poder-los ajudar de manera individual en el seu procés d’aprenentatge. A més a més, cal destacar unes altres paraules de la conferència: Els infants elaboren teories científiques, i aquestes les comparteixen amb les dels altres, les discuteixen i no és tan important que siguin vertaderes sinó el que fa que sigui rellevant és el debat que s’estableix entre ells/es. Per tant, cal crear un marc de sentit amb una identitat específica, un mon inclusiu, coherent, consistent per a cada una de les persones i per tot el grup. Amb la idea ben clara d’avançar i créixer plegats, respectar a cada infant la seva manera d’entendre i imaginar el món i la seva manera d’explicar-ho i vincular-s’hi.

    Salut i molta sort!

  30. “Els infants no són un got buit que s’ha d’omplir sinó un feix de llenya ardent.”

    Quan has escoltat o llegit una mica de Francesco Tonucci, ja no et sorprenen les seves paraules. La primera vegada sí, i la segona també. A partir de la tercera va molt bé continuar escoltant-lo per refermar les conviccions pròpies.
    El que ens explica aquest pedagog italià és tant natural, tant evident, que sovint s’escapa de la ment docent.
    Els nens han d’aprendre ells sols i els mestres els hem de posar les millors condicions perquè així sigui. Han de provar, equivocar-se, tornar a provar i encertar, o potser equivocar-se de nou. Això és aprenentatge.
    Els infants tenen una curiositat innata vers el món que els sobreeixeix pels porus. Si us plau, seguim allò que persegueixen ells i ajudem-los a que n’aflori el màxim. Intervenim pel costat, aportant els materials i eines que necessiten, fent preguntes, provocant hipòtesis, valorant el seu avenç i la seva persona i no pas per davant, interferint en el seu aprenentatge.

    “Somnio en una escola que no necessiti hora del pati.” Aquesta frase és d’una profunditat que porta a pensar uns quants dies. Quan els nens s’ho passen bé a les aules, quan estan aprenent i gaudint o gaudint i aprenent, la corba de l’prenentatge s’eleva i surt de la taula d’observacions. Apostem doncs per aquesta escola activa on cada ambient és un aprenentatge i cada infant esdevé millor.
    I aprofito: col·loquem els llibres a la postada de consulta i no pas a la taula com a base del treball diari. “El libro de texto en educación es anticientífico porque se forma con respuestas y la actitud científica se forma con preguntas.” Posats a fer, si traiem la meitat de taules i cadires a cada aula guanyarem un espai immens per a l’experimentació, el desenvolupament motriu i el desenvolupament del llenguatge oral i les relacions humanes.

    Que l’educació ens acompanyi!

Deixa un comentari