El Carles Parellada és un dels màxims exponents d’aquesta nova corrent pedagògica, és membre de l’ICE de la UAB i de l’Institut Gestalt de Barcelona, ha publicat molts articles i ha realitzat moltes xerrades sobre Pedagogia Sistèmica i es defineix com un apassionat de la seva feina.
La Pedagogia Sistèmica no és una finalitat en sí mateixa, sinó una nova mirada al voltant del nostre propi entorn. El Carles Parellada va començar la seva intervenció amb una reflexió generacional, considerant que els anomenats “sesenteros” i “setenteros” (on ell s’hi inclou), han fet una feina molt bona, una marca de fer escola. L’objectiu principal d’aquestes generacions, era deixar el sistema educatiu endreçat, per a que els “vuitanteros” puguin transmetre tot el que aquests havien fet i puguin, alhora, innovar nous mètodes.
Abans de començar plenament a explicar la Pedagogia Sistèmica, va explicar la seva experiència a les escoles que van marcar la seva trajectòria. La primera d’aquestes escoles va ser “Els convents” de Martorell, on li va canviar la vida. Van començar a treballar per racons, derivats de les necessitats i els interessos dels infants, creant així una pedagogia anomenada activa. Va fer referència a la Pia Vilarubias, com una de les innovadores de l’escola activa. Desprès dels racons, van començar a treballar tot el tema de la Psicomotricitat, com un espai per a desenvolupar les necessitats motrius dels infants. Desprès van arribar els projectes de treball, i amb ells l’autoavaluació.
No podem oblidar la nostra història o trajectòria que hem fet fins ara, encara que hi hagi una nova manera de guiar la mirada. Cal trobar mecanismes per afrontar els nous aprenentatges i a més, hem de poder veure més enllà de les coses que veiem de manera tangible.
Per començar la seva trajectòria en la Pedagogia Sistèmica va fer referència a dues de les aportacions més importants:
Primerament va nombrar al Mauricio i la Rebeca Wild, que defensen que tot organisme viu té una estructura interna perfecte, i que aquesta té tot el necessari per a tenir èxit i que no necessita perfeccionar-se. Fan referència a que el benestar de l’individu no depèn de l’exterior. La veritable felicitat és la coherència entre l’interior i l’exterior. Cal generar condicions a l’escola perquè l’infant sàpiga arribar a aquest benestar. Fan reflexionar sobre quantes decisions prenen els infants sense escollir realment el que volen fer? Aquestes decisions no les prenen sinó que les prenen els adults per ells i elles.
Seguidament va nombrar Humberto Maturana, que sostenia que la vida es genera a si mateixa, és a dir, que la vida conté tot el que necessita per a desenvolupar-se. El més important pel desenvolupament humà és el llenguatge i les emocions i que l’ésser humà utilitza el llenguatge per a fer conversa. L’escola hauria de ser un espai de conversa, un espai per parlar i per generar entorns amorosos. Pel que fa a les emocions, l’amor és el sentiment per excel·lència, hem de saber escoltar les emocions que tenim dins nostre, i que si no ho fem podem emmalaltir.
Aleshores, el ponent es va centrar en explicar-nos el seu paradigma E-S-C-O-L-A des del seu punt de vista sistèmica que, per ell, és una manera de reordenar el sistema educatiu.
S: Sistema: Tot el grup és un sistema i no és unidireccional. Cal aprendre els mecanismes del sistema per fer-lo funcionar. Els mestres necessiten aquesta nova mirada, per a poder-hi intervenir.
C: Context: Cal contextualitzar-lo, mirar la seva història. Si no mirem el context ens desubiquem, ens perdem.
O: Ordre: L’ordre és el límit. Tota estructura, per a que funcioni, necessita uns límits. Sinó no es podria construir la seva realitat. L’ordre no marca una prioritat, cadascú té la seva funció i no podem voler fer-ho tot, perquè no funcionaria. Exemple: Una directora no és més important que una persona de reforç, fan tasques totalment diferents.
A: Actitud: L’escolta i distingir les actituds, és bàsic. Si no creiem en les nostres tasques, no podem fer la nostra feina, ja que la confiança és bàsica. Hem de confiar en els nostres recursos. Exemple: La gratitud és fonamental: no hauríem d’anar a dormir sense fer tres, o quatre abraçades.
E: Equip: L’escola funciona si formem un bon equip. Cal fomentar la transgeneració i respectar les diferents visions. Cal compartir i conversar per a fer un bon projecte.
L: Lideratge: Tots els organismes necessiten un lideratge, i cal saber si som capaços d’assumir aquest rol.
Finalment, va fer una síntesi i una petita reflexió, tot dient: podem centrar-nos en la capacitat de buscar relacions entre l’interior i l’exterior? Podem mirar més enllà del que mirem a l’exterior? Primer ho hem de sentir nosaltres mateixos, i desprès podem fer-ho sentir a ells, als infants. Primer, els docents han de tenir l’alegria de poder-ho viure. Cal assumir la humilitat de fer-ho i cal tornar a buscar aquesta mirada.
Per últim, el Carles Parellada va recordar que ell només és un representant d’aquesta nova corrent pedagògica i no una persona extraordinària.
Relatores: Cynthia Cornejo, Verònica Prieto i Meritxell Vidal (alumnes de 1r d’Educació Infantil)