M’està posant al límit, al límit m’està posant!_ , Això és el que deia l’altre dia un pare davant d’una botiga de dolços, mentre el seu fill marranejava al terra davant la mirada de tothom. L’actitud del pare em va agradar, llevat d’aquesta frase, en cap moment es va posar nerviós pel fet que la gent que passava el mirés. Ans al contrari, donava tota la sensació que estava donant una lliçó involuntària a tots els presents, una classe enmig del carrer, de com cal actuar quan els infants ens posen al límit.
La intenció de l’infant era clara, fer passar al pare pel ridícul més absolut sota la mirada atenta dels vianants i veure si d’aquesta manera claudicaria a la seva petició. El recurs, una rebequeria sonada. No me’n vaig poder estar i, dissimuladament, vaig quedar-me, a veure com acabava l’escena. Per sort, el pare va aguantar estoicament i, de molt bones maneres, va manifestar al seu fill la seva clara intenció de no entrar a comprar cap dolç. Mica en mica, i parlant amb ell, el va anar convencent que no calia fer allò, que la mare era a casa i els esperava per anar a sopar, i encara havien de passar pel forn a comprar aquells bastons de pa que tant li agraden a ell.
El pare va tenir, al meu entendre, un gest intel·ligent perquè es va mantenir ferm amb la seva decisió obviant aquella acció de “xantatge” i al mateix temps, podríem dir que el va compensar. El nen renuncia al que vol i li compensa i el pare es manté ferm al que ha establert. La lectura que en podríem fer és: Renunciar als dolços no és tant dolent, perquè et permet tenir una cosa que t’agrada molt. És interessant marcar aquestes pautes perquè probablement, l’infant no tornarà a emprar el recurs de la marranada o si ho fa, ho farà per tornar a provar sort, però veient que no té els efectes esperats, ho deixarà córrer. Segurament si el pare li hagués donat una resposta taxativa i hagués donat una afirmació del tipus: _Perquè ho dic jo! _ no hagués obtingut els mateixos resultats.
Educar no és gens senzill, ja ho diem, el que s’ha de tenir present és que des que l’infant neix, necessita per al seu desenvolupament com a persona, que se li marquin uns marcs de referència i de comportament que li permetin saber on són els límits, què està i què no està permès, o dit d’una altra manera, ha de veure, per mitjà de les nostres accions, quins són els límits i les normes que regulen la nostra conducta en societat. Això ho podem treballar donant-li un seguit de pautes.
No ens ha d’espantar posar límits, en aquestes edats, els infants necessiten saber fins on accepta l’adult les seves accions i comportaments, i si no troba aquests límits s’angoixa. Dit d’una altra manera, els necessita. Posem-los però, amb cautela i prudència i sobretot, posant límits que puguin ser complerts tant per una banda com per l’altra. La setmana vinent en seguirem parlant.
Sílvia Mampel
Coordinadora del Estudis de Grau en Educació Infantil de la FUB