Aquestes últimes setmanes s’ha parlat molt de la producció catalana ‘Balandrau, infern glaçat‘, de Guille Cascante, que va ser l’encarregada d’inaugurar el Festival Internacional de Cinema Documental DocsBarcelona 2021, el maig passat. El documental, que també es va emetre en el programa ‘Sense ficció’ de TV3, és un homenatge als supervivents de la tragèdia de Balandrau, a Girona, que l’any 2000 va ser l’escenari d’un temporal molt fort de vent i neu, i que va cobrar-se la vida de nou persones. A propòsit d’aquest documental, el cocoordinador del curs de Medicina de rescat de muntanya d’UManresa, Joan Casadevall, relata com va viure la tragèdia de muntanya més gran viscuda al Pirineu català.
‘Balandrau, infern glaçat’ és un bon documental, emès 20 anys després de la catàstrofe: nou víctimes mortals en un espai de poc més de 6 km en línia recta (del Coll de la Marrana al cim del Balandrau), i en un sol dia! Mai havia succeït una tragèdia d’aquesta magnitud i en aquella zona concreta del Pirineu. Nosaltres no vàrem “viure” l’accident en primera persona, però sí de forma indirecta.
Aquell dia, alguns dels docents actuals del curs de Medicina de rescat de muntanya d’UManresa, treballàvem a l’estació d’esquí Vallter 2000. Recordo -perquè ho vam anotar- haver arribat a l’estació d’esquí sobre les 8.30 hores del matí i el termòmetre marcava 2,5 graus sota zero (a 2.100 m). Era un dia gris, però tranquil. L’afluència de gent a la pista es feia amb normalitat i les condicions per a la pràctica de l’esquí eren perfectes. Però cap al migdia, sobre les 13.00 hores -no recordo ben bé l’hora-, les condicions atmosfèriques van canviar sobtadament. El cel es va ennegrir i va començar a entrar un vent molt fort -aquí en diem torb-, de més de 100 km/h. La temperatura es va desplomar fins als 14 graus sota zero. El vent arrossegava la neu de forma tan violenta que t’havies de cobrir la cara. Entre els núvols i la neu que arrossegava el vent, la visibilitat es va reduir dràsticament.
Els responsables de Vallter 2000 van decidir evacuar i tancar la pista d’esquí. Recordo que hi va haver moments de veritable pànic entre els esquiadors i visitants. Molts no “sabien” esquiar en aquelles condicions, no aguantaven l’equilibri, d’altres estaven “congelats” pel fred, mal equipats per a aquelles condicions tan adverses… Totes les persones disponibles i els equips de l’estació d’esquí (pisters, membres de l’escola d’esquí i del centre mèdic) vam haver d’actuar immediatament per evacuar els esquiadors menys experimentats i/o bloquejats per les circumstàncies, i que es trobaven repartits per tot el domini esquiable. La carretera es va gelar i els vehicles no podien baixar sense cadenes i posar-les era un vertader suplici. La gent s’aglomerava al bar, a recepció… es refugiava on podia. Van ser unes hores intenses, però finalment tothom va ser evacuat i resguardat en un lloc segur.
Vam baixar quan es feia de nit, esgotats i empetitits per la força de la natura, sense saber res de la tragèdia que s’estava produint a pocs kilòmetres de casa nostra. Només podem arribar a la conclusió que, si en un “entorn controlat” com pot ser una estació d’esquí, l’evacuació dels usuaris va ser una tasca tan complexa, no ens podem imaginar “l’infern” que van viure les víctimes en un entorn natural i aïllat, esgotats i sense ajuda de ningú…
Joan Casadevall, coordinador del Curs de Medicina de Rescat de Muntanya del Centre Internacional de Formació Continua de Manresa