L’estigma en salut mental també afecta als estudiants d’infermeria

Saber on rau el límit que marca la diferència entre tenir salut mental o presentar un trastorn menta pot variar segons aspectes culturals, socials i fins i tot diferents corrents de pensament i/o psicològiques. Per aquest motiu, en algunes ocasions el que pot marcar la diferència no està del tot clar, essent definides i valorades com a un contínuum intrínsec a la pròpia vida.

Segons la Federació Mundial per a la Salut Mental, la salut mental té a veure amb com ens sentim nosaltres mateixos, com ens sentim amb els altres i en quina forma responem a les demandes de la vida. La salut mental s’expressa de diferents maneres, sense que existeixi una línia divisòria que separi clarament la persona mentalment sana de la que no ho està, i encara més quan ningú, al llarg de la seva vida, manté invariables les seves condicions i situacions.

Dins del camp de la salut mental, cada vegada existeix un nombre més elevat de malalties que són generadores de discapacitat, essent la primera d’elles la depressió. Aquest fet propicia un important impacte en la qualitat de vida de les persones que les pateixen i en la del seu entorn més directe. I mantenint la premissa exposada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que exposa que “l’any 2020, una de cada tres persones presentarà una malaltia mental”, es desprèn un fet antagònic quan, per altra banda, les malalties relacionades amb la salut mental segueixen sent un dels grups que més estigma presenten.

Corrigan P. és un dels estudiosos de l’impacte que té l’estigma en la salut mental. El defineix com una interacció dinàmica entre la manca de coneixements que té la població general, i que acaba generant un perfil o estereotip sobre la salut mental, i les emocions o valors afectius, centrats principalment en prejudicis.  Tot plegat acaba generant un comportament en forma de discriminació del grup de persones pateixen problemes de salut mental.

El col·lectiu de professionals de la salut, i entre ells la infermeria, no es veu aïllat d’aquestes característiques. Pel fet de ser cuidadors, emergeix l’estigma per associació, en el qual tant la família com els professionals sanitaris que atenen les persones amb problemes de salut mental, assimilen els missatges procedents de la societat, suscitant un sentiment de contaminació, discriminació i estigmatització pel fet de cuidar una persona amb una malaltia d’aquestes característiques.

En moltes ocasions, en la literatura publicada, els professionals d’infermeria de salut mental es troben descrits com a un col·lectiu poc reconegut i menysvalorat en relació amb altres especialitats, pel fet de no ser compreses ni apreciades les habilitats i els coneixements específics, ni les eines necessàries per desenvolupar les cures que acabaran millorant l’autonomia en les necessitats que aquestes persones puguin tenir alterades.

Nogensmenys, i per extensió, els estudiants d’infermeria, quan es troben en el seus períodes de formació, també reben indirectament aquestes apreciacions negatives, fet que pot generar una visió poc objectiva davant l’atenció de les persones amb problemes de salut mental. Així es veu reflectit en diferents estudis que demostren que els estudiants, abans de rebre formació específica en salut mental, expressen actituds negatives relacionades amb sentiments de desconeixement, temor i inseguretat, i que millora a mesura que augmenta la formació teòrica, i encara més després d’haver experimentat una atenció directa en contacte amb aquestes persones, manifestant més capacitat d’empatizar i haver aprés una millor integració dels aprenentatges i de les seves habilitats. Així mateix també expressen actituds més optimistes, i valoren l’especialitat d’infermeria en salut mental com un camp on desenvolupar la seva futura activitat laboral.

D’aquí la rellevància de contemplar la salut mental com un concepte integral i integrador dins de la formació universitària, punt estratègic per poder reorientar aquesta visió estigmatitzadora generalitzada en la societat, i que no facilita l’acceptació i normalització d’aquestes malalties tan predominants actualment.

Seria bo tenir sempre present que, tal com diu l’Associació Obertament, “Tothom té salut
mental, igual que tothom té salut física. Ambdues canvien durant la nostra vida i, com el
nostre cos, la nostra ment es pot sentir malament”.

Rosa Giralt Palou, professora del grau en Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut del campus Manresa de la UVic-UCC

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *