Sortir de la caverna i el significat de l’aprenentatge

El mite de la caverna[i] és una al·legoria sobre l’educació i la funció que el professor  té  en el sistema educatiu.

En aquesta metàfora,  Plató il·lustra la situació d’uns presoners lligats de peus, de mans i de coll, tancats en una cova i obligats a mirar constantment a una paret del fons on només de tant en tant es projectaven les ombres d’unes persones que passaven il·luminades per un petit foc, projectades a través d’una mampara, com la dels titellaires. Els presoners tancats a la caverna acaben tenint una visió incorrecta de la realitat, confonent el món de les ombres amb la realitat. Aquest mite  vol explicar el procés ascendent de creixement personal des del món ple d’errades (foscor, món de la caverna) cap a la idea del bé (la llum del sol, el món exterior).

Si  fem una comparativa  entre  el text i la metàfora de la línia recta que apareix en el  llibre VI de la República, es pot veure que, si es projectés la metàfora sobre aquesta línia, es podria  esglaonar  el procés que va de dins la caverna al seu exterior, i podríem  fer un símil a una  progressió lineal del procés d’aprenentatge que l’estudiant activa  per  la millora de coneixement.

La metàfora ens pot  ajudar a entendre que l’estudiant  té una percepció de la “seva” realitat (ombres, objectes físics), que es basa en una opinió molt personal i que es fonamenta en el seu món de sensacions. Aquí, en aquesta percepció,  l’estudiant  veu  les “ombres de la caverna” i no és capaç de veure  una altra realitat. És una percepció de la realitat basada en la  ignorància del que no sap.  Necessita d’una “força” que l’ajudi a sortir a l’exterior de la caverna,  i que pugui  entendre una altra realitat  basada en el coneixement  intel·lectual que mostra la realitat d’un món diferent, un món real, però que  no era visible si no  surt de la foscor. A partir d’aquí,  ell té  la força suficient per seguir  gestionant la seva intel·lectualitat i endinsar-se en la  investigació  com a font del saber.

Aquesta metàfora és un bon referent per interpretar la funció pedagògica del professor en el procés d’aprenentatge.

Segons aquesta  al·legoria, el professor ha d’ endinsar-se en la caverna per poder entendre la realitat en  la que es situa  l’alumne, i entrar de ple en el món de les emocions i dels sentiments, ja que aquests configuren el primer esglaó en l’aprenentatge “significatiu”.

S’ha demostrat que  les emocions i els processos cognitius  són  factors  imprescindibles per adquirir coneixement. Però no  suficients. Hi ha altres elements que intervenen en la millora  del coneixement. Cal que l’experiència  sigui  gratificant per  aconseguir  un aprenentatge significatiu. Com a docents, tenim l’obligació d’acompanyar en aquest procés   en el qual  l’estudiant és conscient de la seva situació, de les seves emocions i, també, de les seves limitacions. Educar en base a les emocions dels estudiants  ha de formar part de les metodologies emprades,  ja que  facilita la  comunicació de sentiments,  afavoreix  conductes positives i facilita les relacions socials. Saber gestionar   aquestes  competències emocionals ha de formar part dels objectius docents, ja que potencia actituds de respecte, tolerància,  i  afavoreix  el desenvolupament d’habilitats d’equilibri  personal, millora l’autoestima i augmenta la capacitat empàtica amb les persones.

Aconseguir que  l’aprenentatge sigui significatiu i viscut de forma positiva, és la clau per millorar  el resultats docents.

Montse Vila Gangolells, professora del grau en Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC

REFERÈNCIES

[i] Plató, La República, 514a-517a, Fundació Bernat Metge, Barcelona, pp. 11-122

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *