L’empatia en l’adolescència

L’empatia és un terme que tots hem sentit alguna vegada. A nivell popular sembla que tots entenem de què s’està parlant. Des d’instàncies o institucions també es parla de potenciar l’empatia en les famílies, a les escoles o instituts, etc. No obstant això, de vegades s’utilitza per designar aspectes diversos i això propicia que no quedi molt clar què significa realment quan algú parla de l’empatia.




L’empatia és assenyalada com una cosa important en les relacions de parella, en la cura dels nens dins la família, i en totes les professions sanitàries.

En general, s’entén per empatia, sentir pena, compassió, posar-nos al lloc de l’altre. Si prenem el terme alemany Einfülung com a primera referència, és literalment “sentir-se dins de“, i no és fins a principis del passat segle quan es va encunyar el terme d’empatia tal com el coneixem actualment. Si seguim amb aquest concepte de “Sentir dins“, això suposa tenir la capacitat per estar en sintonia amb les emocions de l’altre, és a dir, compartir estats emocionals.

Compartir estats emocionals indica que els humans tenen la capacitat de comprendre, que són éssers intencionals. I això ens porta a una altra capacitat humana com és la capacitat relacional. Els éssers humans neixen amb un cervell amb la capacitat potencial per a la vinculació amb l’altre. Com recull Tomasello (2003,2010), a les poques hores de néixer els nadons humans tenen una preferència pel rostre humà i des d’etapes molt primerenques distingeixen persones d’objectes físics. Assenyala aquest autor que hi ha dues conductes socials dels nadons humans que indiquen que no són només socials sinó que són ultrasocials. Des del seu naixement, el nadó i el seu progenitor estan immersos en múltiples interaccions. En aquestes interaccions socials es donen unes protoconverses: es miren, es toquen i vocalitzen, de manera que serveixen per expressar i compartir emocions bàsiques. Alguns investigadors com Trevarthen, Meltzoff i Stern (Beebe, B. i alt.,2003) creuen que són intersubjectives. Els tres han estudiat com els infants poden percebre l’estat de l’altre i coincideixen que les correspondències transmodals són el que utilitzen els nadons. La resposta sensible de la mare com a organitzador psíquic: captar els senyals del nadó, interpretar-los adequadament i respondre-hi apropiadament. És aquí, en aquest espai intersubjectiu, on es possibilitarà l’aparició de l’empatia.

Per a d’altres autors com Frans de Waal (2011), l’empatia és un producte de la nostra evolució, és una aptitud innata. Aquest mecanisme és tan antic com el llinatge mamífer: les àrees cerebrals que estan implicades tenen una antiguitat de més de cent milions d’anys. Aquest autor assenyala que l’empatia va sorgir amb el mimetisme motriu i el contagi emocional, i, a manera de nina russa, segons expressió de Waal, l’evolució va ser afegint capa rere capa, fins que aquests humans no només van començar a sentir el que altres sentien sinó que van comprendre el que altres podien voler o necessitar. Afegeix aquest autor que el portal de l’empatia és la identificació.

En els estudis sobre l’empatia es donen dos enfocaments: el cognitiu i l’afectiu. L’enfocament cognitiu concep l’empatia com una resposta cognitiva, és a dir, una simple comprensió del punt de vista aliè, per la qual cosa es requereix la capacitat de l’adopció de perspectiva. Aquesta qualitat ha estat estudiada per la psicologia evolutiva. El nadó humà, a mesura que va creixent, va desenvolupant la cognició, molt limitada al principi, però cada vegada va adquirint més complexitat fins arribar al que s’anomena el pensament formal o abstracte que s’aconsegueix en l’adolescència.

L’enfocament afectiu descriu l’empatia com una resposta afectiva, una resposta emocional davant la situació de l’altre. Així, ens alegrem amb el bo que li passa a l’altre o sentim pena si li passa alguna cosa dolenta.

Per tant sembla que uns autors estudien el procés (posar-se en lloc d’un altre) mentre uns altres ho fan en el resultat (sentir).

En l’actualitat, la majoria d’autors es decanten per una concepció afectiva. De manera que podem entendre que encara que es tracta d’un fenomen purament afectiu, és necessària la presa de perspectiva, és a dir posar-me en lloc de l’altre.

En aquesta línia la definició d’empatia per Baron-Cohen (2012) integra aquests dos enfocaments. “L’empatia és la nostra capacitat d’identificar el que una altra persona pensa o sent i respondre davant els seus pensaments i sentiments amb una emoció adequada”. Aquesta definició assenyala dues fases: identificar els sentiments i els pensaments de l’altra persona (reconeixement) i respondre-hi amb l’emoció adequada (resposta).

En l’adolescència s’assoleix la maduresa cognitiva. L’adolescent aconsegueix el que en psicologia evolutiva es coneix com a pensament formal. Una capacitat que li permet emetre opinions pròpies, judicis morals sobre tot el que l’envolta. Pot adoptar la perspectiva d’una altra persona, per connectar amb el seu sofriment o amb el patiment d’un grup petit, o d’un grup social gran, com els pobres, els oprimits, els marginats. Aquesta combinació de l’afecte empàtic i la percepció de la desgràcia general de tot un grup humà constitueix la forma més avançada d’experiència empàtica. És per això que, per a l’adolescent, és una motivació fonamental per al desenvolupament de certes ideologies socials i polítiques orientades a alleujar el sofriment de diversos grups socials (ONG, associacions, etc.).

Posar-se al lloc de l’altre i connectar amb el que està sentint permet tenir accés a les anomenades emocions morals, afavoreix el perdó, inhibeix l’agressió, la conducta altruista i influeix en els principis i els judicis morals. I es tracta de veure quina resposta es dóna. El sentir pena, compassió, o indignació o ràbia, culpa, té el seu origen en l’empatia. Totes aquestes emocions necessiten posar-se al lloc de l’altre i connectar en l’emocional. Quan diem que afavoreix el perdó és perquè cal una certa compassió per perdonar el culpable.

Pel que fa a l’agressió, si tenim intenció d’agredir algú i ens posem en lloc d’aquesta persona i percebem, d’alguna manera, la seva por o els sentiments d’injustícia o humiliació, amb tota seguretat alguna cosa es mobilitza en el nostre interior, i això pot afavorir frenar l’agressió. Encara que aquí rau el realment cru del maltractament, la tortura, quan tot i connectar amb aquest sofriment es continuï fent.

L’empatia connecta amb l’altruisme, ja que la nostra disposició a ajudar els altres es basa en el que sentim, en la nostra connexió amb l’altre que està patint. Les conductes prosocials, de cooperació, d’ajuda, estan motivades per la implicació empàtica. No obstant això caldria distingir entre la moralitat i convenció ja que alguna cosa pot estar permesa per llei, però la moralitat no es mostra d’acord. Pel que sembla, l’empatia influeix en els judicis morals.

Llavors cal preguntar quina explicació tenen aquestes conductes tan freqüents d’assetjament escolar, maltractament, o d’adoptar comportaments que suposin sofriment per a altres. Són comportaments que preocupen  a pares, comunitat educativa i societat en general.

Cal assenyalar una anomalia: la psicopatia. El psicòpata no té empatia, no sent compassió per les seves víctimes, com tampoc sent culpa ni penediment. No falla la presa de perspectiva, que sí la té, el que falla és que li resulta indiferent el patiment.

Potser si descrivim alguns riscos que bloquegen o anul·len l’empatia, es puguin entendre millor aquests comportaments i oferir una resposta adequada perquè no succeeixin.

Un risc evident és l’excessiva activació o sobre excitació empàtica. L’individu es desconnecta de la situació en no poder suportar el sofriment de l’altre. Un altre risc és l’habituació. Tanta exposició a situacions de sofriment pot portar a un embotiment. L’individu queda anestesiat. Pel·lícules de violència, notícies de patiment…. Els biaixos empàtics són un altre risc. Es tendeix a empatitzar més amb el que està a prop que amb el que està lluny. És més fàcil empatitzar més amb familiars que amb els no familiars, amb els semblants que amb els no semblants. Després hi ha els estereotips, les ideologies, els grups socials que desvaloritzen els altres….

Un punt important a tenir en compte és l’avorriment com un factor negatiu. Una societat en què amplis sectors de població ho tenen tot, comporta un risc d’avorriment dels joves. Qui s’avorreix busca emocions fortes, que el treguin de l’avorriment, que li facin sentir excitació, com per exemple, els casos de joves que maltracten indigents per diversió.

Tot el que hem comentat ens porta a plantejar una qüestió: es pot educar l’empatia? La resposta és que sí. Els éssers humans estem capacitats per a la connexió emocional, per empatitzar, però aquesta empatia requereix un desenvolupament. La tendència a experimentar empatia es dóna on hi ha relacions familiars segures i afectuoses. És important el paper dels pares, d’un entorn familiar facilitador de l’expressió de les emocions, l’oportunitat de sentir-se escoltat, de ser tingut en compte pels altres. Un nen exposat de forma contínua a situacions de violència, de maltractament, pot insensibilitzar-se davant el patiment dels altres.

Ser capaç d’empatitzar vol dir ser capaç d’entendre amb exactitud la posició de l’altre, d’identificar-se amb “el lloc en el qual ens trobem”. L’empatia fa que l’altre se senti valorat. L’empatia permet fer amics íntims i cuidar l’amistat. L’empatia evita qualsevol risc de malentesos o de manca de comunicació perquè podem imaginar quina ha pogut ser la intenció de l’altra persona.

Per tant l’empatia es pot educar i cal educar-la, transformar una simple resposta natural en una virtut, convertir en  una cosa natural connectar emocionalment, no només amb els familiars, sinó amb qualsevol ésser humà.

Miguel Pérez, professor de la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC

Bibliografía.

Baró-Cohen, S.  (2012). Empatía Cero. Nueva teoría de la crueldad. Alianza Editorial. Madrid.

Beebe, Beatrice; Sorter, Dorienne; Rustin, Judith; Knoblauch, S. (2003) “A comparison of Meltzoff, Trevarthen, and Stern”. Psychoanalytic Dialogues, vol. 13, No. 6, p. 777-804.

Tomasello, M. (2003). Los orígenes culturales de la cognición humana. Amorrortu. Buenos Aires.

Tomasello, M. (2010). ¿Por qué cooperamos?. Katz Editores. Madrid

De Waal, F. (2011). La edad de la empatía. Tusquets Editors. Barcelona

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *