La disfàgia, entesa com la dificultat a empassar els aliments, els líquids o la saliva pot tenir l’origen en malalties neurològiques o neurodegeneratives com ara l’ictus o la demència en què s’afecta la mobilitat i/o la sensibilitat orofaríngia i esofàgica, o bé en patologies en què s’afecten les estructures involucrades en el procés deglutori, com per exemple tumors orals, faringis, laringis o esofàgics. També pot donar-se per efecte de l’envelliment de les estructures implicades en el procés deglutori. Quan hi ha disfàgia augmenta el risc que part dels aliments, els líquids o la mateixa saliva accedeixin als pulmons (aspiració) amb la possibilitat de patir infeccions respiratòries o pneumònia aspirativa, cosa gens desitjable.
En la intervenció de la disfàgia, a part d’orientar en la manera d’afavorir la deglució i educar en la dieta, s’ensenya l’ús de maniobres posturals i tècniques deglutòries que afavoreixen la deglució, es disposa de la teràpia miofuncional per fer un treball neuromuscular i altres tècniques com l’estimulació tèrmica/tàctil. Aquesta, per exemple, consisteix en l’aplicació d’estímuls freds en la zona posterior de la boca, cosa que augmenta l’alerta al cervell quan els pacients comencen a empassar i ajuda a desencadenar més ràpidament el reflex deglutori.
En els últims temps s’ha anat estenent la utilització de l’estimulació elèctrica transcutània (EET). L’EET és una tècnica d’intervenció terapèutica no invasiva que es basa en l’aplicació d’estímuls elèctrics, generats per un aparell, a través de la pell, a un múscul o un nervi, per aconseguir un objectiu determinat. L’EET està molt desenvolupada en l’àrea de la fisioteràpia, i en el camp de la logopèdia ho comença a fer a partir de la dècada dels anys 80, principalment en les àrees de la veu i de la disfàgia, sobretot a Brasil, Amèrica del nord i Portugal. El treball amb l’EET permet la contracció muscular de les estructures implicades en la deglució millorant la seva mobilitat1,2,3. També té una influència en la part sensitiva, que millorant-la, permet augmentar la percepció de les restes alimentàries o la saliva quan es queden a la boca o a la faringe. Així doncs, en funció de la ubicació dels elèctrodes, s’aconseguirà millorar la mobilitat i la sensibilitat d’algunes de les estructures implicades en la deglució, aconseguint en últim terme augmentar la seguretat deglutòria.
Tot i així és important remarcar que l’EET no exclou el treball del logopeda, ja que tot i que l’aparell és més ràpid que qualsevol altre estímul en el punt motor, no treballa la funcionalitat del múscul, que és el més important per a la rehabilitació2. Per aquest motiu, l’EET es converteix en una eina de treball més per la feina diària del logopeda, però en cap cas en pot ser un substitut.
Núria Oriol, professora del Grau en Logopèdia de la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC
REFERÈNCIES
- Guimaraes B, Furkim A, Gonçalves R. Neuromuscular electrical stimulation in the rehabilitation of oropharyngeal dysphagia. Rev Soc Bras Fonoaudiol. 2010;15(4):615-21.
- Guimaraes B, Guimaraes M. EletroEstimulação Funcional (EEF) Em Disfagia Orofaríngea. Editorial Pulso; 2013.
- Crary M, Carnaby-Mann G, Faunce A. Electrical stimulation therapy for dysphagia: descriptive results of two surveys. Dysphagia. 2007;22(1):165-73.