Significa el mateix pel professional que exerceix la professió que per a la persona usuària d’infermeria o per a la societat? Aquest “significat”, qui l’ha construït? La medicina, la pròpia infermeria, la societat, les institucions religioses, les sanitàries? La infermeria ha de significar i ser alguna cosa més que una professió? Quines obligacions i imposicions se li planteja a la infermeria donada la seva significació?
Aquest és el tema que tracta l’assaig ‘Models i antimodels; la infermeria com a subjecte’, publicat a l’Editorial Acadèmica Espanyola (EAE), i escrit per Montse Izquierdo i David Fornons. L’assaig fa una reflexió i al mateix temps una vindicació de la independència de la professió infermera davant de mites, creences, imposicions i models infermers que constrenyen la disciplina i els seus practicants impedint un desenvolupament lliure i sobretot propi de la disciplina i també (i més important encara) per als professionals de la infermeria actual.
Massa coses s’han dit sobre la disciplina infermera, massa des de l’exterior sabent que el més important no és el que es diu, sinó el que s’oculta. En aquest assaig es proposa un alliberament dels lligams i els esquemes fundacionals de la professió que actualment limiten l’exercici professional i que el des-igualen d’altres disciplines de l’àmbit sanitari. És un alliberament doblement crític: fonamenta la crítica a qui o els qui jutgen i avaluen des de fora la disciplina, i és crítica, en plantejar des d’una visió pròpia infermera, a més de discursivament diferent, una visió no oficialitzada sobre els models i estereotips utilitzats en infermeria. És, en definitiva, una crítica a la infermeria que s’obliga a ser; però no als professionals de la disciplina.
L’orgull per la disciplina, els sabers que porta implícits i, per sobre de tot, la seva essència humana. L’essència humana de la infermeria no exclou, al contrari, amplifica la part tecnològica i científica del mateix saber, ja que tecnologia i ciència són productes igualment humans. Això ens porta a vindicar tots els professionals d’aquesta disciplina que creuen en el mateix. El reconeixement d’una infermeria dual, eminentment humanista i de servei a les societats humanes amb i per a aquestes, una disciplina que avança amb la civilització i el desenvolupament humà malgrat les seves contradiccions i errors passats.
Violeida Sánchez, professora dels estudis de Fisioteràpia i Podologia de la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC