Les somatitzacions són símptomes físics als quals no es pot donar una explicació fisiològica definida (De Gucht & Fischler, 2002). Els nens i adolescents presenten una gran varietat de Símptomes Somàtics Funcionals (SSF). S’estima que la prevalença dels símptomes somàtics més recurrents són maldecaps (10-30%) i dolor abdominal (5-7%), que generen entre un 2% i un 4% de les visites pediàtriques. També s’informa de dolors d’extremitats, esquena i al pit, que es presenten en un 10% dels joves (Campo, 2012).
Aquest tipus de símptomes són crònics, incapacitants i difereixen en freqüència, severitat i forma de manifestar-se (Rhee, 2005). Poden provocar en el nen un deteriorament funcional: patiment, discapacitat individual comportant absentisme i mal rendiment escolar, abandonament dels estudis, abús de substancies, dificultats interpersonals, socials i una auto-percepció limitada de salut.
Els estudis realitzats suggereixen un model etiològic multifactorial on tant els factors personals, com a factors socials-ambientals, serien alguns dels predictors de SSF en els nens. Creant-se, d’aquesta forma, models individuals per a l’expressió dels SSF.
Encara que s’hagin suggerit diverses causes, freqüentment es destaca la vulnerabilitat als esdeveniments estressants com un factor desencadenant de les somatitzacions en els nens/es. Diferents estudis afirmen que els nens amb queixes de dolor reaccionen a l’estrès de la vida amb alts nivells d’ansietat somàtica en ser comparats amb els seus parells no afectats. Una altra característica peculiar en els nens amb somatització és la seva elevada sensibilitat davant les sensacions corporals, així com fixar-se en sensacions infreqüents respecte a la seva salut (Barsky, Goodson, Lane & Cleary,1998).
D’altra banda diferents autors suggereixen que la presència de SSF en els nens estaria determinada per la presència d’ansietat en els pares. Ramchandani, Fazel, Stein, Wiles & Hotopf (2007) van mostrar en un estudi longitudinal, que l’ansietat parental i/o SSF maternals en el primer any de vida del nen eren predictors significatius de dolor abdominal recurrent (DAR) als 6 anys. I en el cas que tots dos pares sofrissin d’ansietat el risc del nen a desenvolupar DAR era molt major.
Un altre factor de risc seria la percepció negativa de la pròpia salut dels pares. Aquesta s’ha associat a alta presència de símptomes de dolor en els nens, dolor no explicable mèdicament i amb un ús elevat dels serveis mèdics i socials (Camp, 2012).
Sens dubte els símptomes somàtics funcionals o símptomes físics sense una causa mèdica explicable han estat reconeguts històricament com un aspecte important i problemàtic de la practica pediàtrica (i.g.,Wyllie & Schlesinger,1933; Richards, 1941; Apley & Naish, 1958). Tant és així que diferents estudis demostren una associació positiva entre SSF i freqüència de visites pediàtriques, encara que la sensibilitat per part dels pediatres per identificar aquest tipus de símptomes sol ser baixa, degut especialment a la dificultat de diferenciar el símptoma orgànic del psicològic (Sandberg & Stevenson, 2008).
Davant d’aquesta situació és important l’estudi de les queixes físiques de causa desconeguda, ja que a més han estat associades amb comorbilitat a curt o llarg termini amb ansietat, depressió, trastorns psiquiàtrics, fòbies socials, i altres complicacions somàtiques tant en mostres comunitàries, com clíniques (Rask et al., 2009; Campo 2012).
Aida Camps, professora dels estudis d’Infermeria d’UManresa
Molt bé, Aida, felicitats! Molt interessant!