La cognició en la recuperació de les lesions traumatològiques

Segurament si preguntéssim perquè serveix l’Exercici Terapèutic Cognoscitiu (ETC) o més conegut com a Mètode Perfetti, aquells que n’hagin sentit parlar respondrien que va dirigit a la recuperació dels pacients amb alteració neurològica i, en concret, que cursin hemiplegia.

La idea no és falsa, però sí incompleta. Més enllà de poder dirigir-se a l’abordatge d’altres i variades patologies i alteracions neurològiques, l’ETC pot ser molt adequat per les afectacions de caire traumatològic. ETC en traumalogia? Doncs sí.

 Anant per passos, l’ETC es basa en la teoria Neurocognitiva. Què ens dius la teoria Neurocognitiva? Proposa, com hipòtesi de treball, el fet que la qualitat de la recuperació depèn dels tipus de processos cognitius (atenció, memòria, llenguatge, imatge…) que s’activen i a més, de la modalitat de la seva activació.

Pacient amb ulls tancats i dirigint l'atenció a les informacions tàctils, per poder reconèixer la textura de les diferents superfícies que el fisioterapeuta li presenta

És a dir, alhora de treballar amb ETC, el pacient, durant l’exercici, està amb els ulls tancats i se’l fa estar atent a allò que sent i percep en el seu cos, s’indaga sobre com viu el pacient la seva lesió, se li pregunta per les sensacions que nota en la zona, es valora i s’incideix en com parla el pacient d’aquella part del cos… La unió ment-cos és primordial en la relació terapèutica.

Podeu pensar i preguntar-vos “però què té a veure la memòria del pacient amb fractura al canell mentre l’estem tractant? O la intenció i motivació que té per fer aquell gest? I perquè ha de ser important la direcció de l’atenció quan es tracta de guanyar força?”.

Realment aquesta relació entre cognició i recuperació existeix i intentaré explicar-vos-la. Però, per entendre-la, cal tenir present 3 punts fonamentals de la teoria Neurocognitiva: El primer punt consisteix en interpretar l’home des d’un punt de vista sistèmic. Referint-nos al moviment del cos de l’home, la visió sistèmica significa que per recuperar-lo, el fisioterapeuta no pot donar importància al múscul, a l’articulació, al lligament per sí sols sinó que ha d’analitzar la relació existent entre aquests elements, dins de l’acció que el subjecte vol desenvolupar. Segons aquesta visió, ens plantejaríem reforçar únicament un múscul?

En segon lloc, el moviment ha de portar a la persona a relacionar-se amb el seu entorn, amb els objectes que l’envolten… de la millor manera possible per així recollir-ne informacions (p.e. sentir que el terra és irregular, que el tap de l’ampolla té rugositats…) i això és possible a través de la fragmentació del nostre cos. S’entén com a fragmentació la capacitat de dirigir els diferents segments del cos en diverses direccions a través de les articulacions. Per exemple, la mà és molt fragmentable ja que presenta moltes articulacions, cosa que ens permet moure els dits independentment entre ells i a cada dit de forma molt diversa, per adaptant-se a la forma d’allò que volem tocar, acariciar o bé, simplement per assenyalar quelcom. Com més fragmentat sigui el moviment, més informacions podrem obtenir de l’entorn. Per tant, el moviment té una funció cognoscitiva, de coneixement, que interessarà tenir en compte en la relació amb el nostre pacient ja que tots hem experimentat que quan hem tingut dolor, per exemple al genoll o a les cervicals, o bé, si ens hem fet un esquinç de turmell… el què fem és el contrari a fragmentar-nos, ja que tenim a moure’ns en bloc.

Les propietats dels teixits lesionats representa el tercer punt. Què passa, per exemple, quan un pacient ens arriba intervingut del lligament creuat anterior (LCA)? Més enllà de la seva funció mecànica i de sosteniment, hi haurà una alteració de la funció cognoscitiva, de transmissió d’informació, la qual depèn de la integritat i bon funcionament dels teixits (lligaments, tendons, músculs…).

Estem segurs que tots, en la nostra actuació, tenim en compte aquesta funció cognoscitiva? En els exercicis d’ETC, des de les primeres fases d’intervenció es consideren els aspectes físics (es realitza la mobilització del cos del pacient; es demana, si es necessita, la participació muscular activa,…) però alhora es dóna molta importància als aspectes informatius, ja que el cos és vist com una superfície receptora d’informacions capaç de fragmentar-se.

Pacient intervingut del LCA realitzant un exercici

Ja des dels anys 80, amb estudis de neurociències com els de Merzenich i Kaas, entre d’altres, s’afirma que quan hi ha una disminució o pèrdua de la font informativa (com seria en el cas del LCA), a nivell cerebral es produeixen canvis: l’espai destinat prèviament per les informacions del genoll serà ocupat, amb el temps, per noves informacions d’altres parts del cos. I de què depèn? De les experiències que un tingui, i d’aquí la importància del nostre paper alhora d’intervenir, amb els exercicis. Aportem les informacions més necessàries i que resultin més funcionals pel nostre pacient?

En definitiva, l’ETC no perd mai de vista que els teixits perifèrics afectats en cas de lesió traumatològica són altament rics de terminacions nervioses, que envien informació cap al cervell i que aquesta informació serveix per organitzar de nou el moviment, sempre ocupant-se de la relació entre les parts del cos i allò que sent i pensa el pacient (processos cognitius), essent doncs un abordatge terapèutic indicat per l’observació, avaluació i tractament d’aquestes patologies.

Laia Sallés Oller
Professora dels Estudis de Fisioteràpia de l’EUCS

Bibliografia:

Perfetti C. El ejercicio terapéutico cognoscitivo para la reeducación motora del hemipléjico adulto. 1ª ed. Barcelona: Edikamed; 1999.

 Merzenich, M.M.; Kaas J.H.; Wall J.; Nelson R.J.; Sur, M.; Fellman, D.J. Topographic reorganization of somatosensorty cortical areas 3b and 1 in adult monkeys following restricted deafferentiation. Trends Neurosci 1983; 8:33-55.

 Enllaç d’interès:  www.asociacionperfetti.com

One thought on “La cognició en la recuperació de les lesions traumatològiques

  1. Finalment algú que parla del Métode Perfetti surtint de la neurologia! El Métode Perfetti en realitat no és un Métode de debó, sinò una visió del món terapèutic, una manera d’entendre la vida que és ampla, complexa i sistèmica i per tant poc lineal i lògica, difícil de sotmetre a les mides del goniometre i a les estadístiques imposades per la ciència ortodoxa.
    ¡Carlo Perfetti, el promotor d’aquest pensament a la rehabilitació del segle XX, ens ensenya que és possible fer ciència malgrat la complexitat!
    Us aconsello llegir-ho: http://www.asociacióperfetti.es

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *